El periodista Marc Serena (1983) és un apassionat de l'Àfrica i, com explica l'escriptor guineà Juan Tomás Ávila Laurel (Annobón, 1966), la curiositat pel continent negre s'expandeix al «llegat colonial». La suma d'ambdós factors i la coneixença entre ells va acabar de propiciar el documental que avui arriba a les sales de cinema comercial. A poques, la veritat.

Però, entre elles, a Manresa, diumenge (18.30 h), a l'Espai Plana de l'Om en la programació de CineClub. L'escriptor d'un país sense llibreries és el nou treball del manresà que torna a posar a la palestra una història de denúncia, com ja va fer a Tchidas (2015). Ara, posa blanc sobre negre al voltant d'un país, Guinea Equatorial, colònia espanyola fins al 1968 i sobre Ávila Laurel, l'escriptor més traduït del seu país però pràcticament desconegut al nostre, tot i que viu exiliat a Sant Cugat des del 2011 per denunciar la política del dictador Obiang.

És el primer documental rodat al país crític amb el règim. Ho explica un escriptor que acaba de publicar Cuando a Guinea se iba por mar (Ediciones Carena). Si volen llegir-ne més, com Arde el monte de noche, busquin els títols en francès o anglès. És l'escriptor del país sense llibreries... a Guinea i a Espanya. I sense traduir al català.

Què en sabem, de Guinea?

Depèn. N'hi ha que no en saben res i n'hi ha que en saben i volen amagar-ho. Espanya no vol saber res de Guinea.

Per què?

No interessa. Hi ha polítics que diuen que l'Estat espanyol no va ser una nació colonitzadora, sinó que feien una Espanya més gran [Pablo Casado], i d'altres que en plena època nadalenca substitueixen el rei negre per un de blanc [una felicitació de Vox]. Hi ha una confluència racista i la intenció d'obviar un passat colonial. Però Guinea existeix, és un país decent, amb gent decent però amb un dictador perpetuat en el càrrec.

A qui li fa mal la ignorància?

A la persona que ignora i a la persona ignorada. Les coses a Guinea són importants quan suposen un rèdit econòmic. En el meu país, tot ho fan els altres. El país no és dels que hi viuen.

Va arribar a Espanya el 2011 després de la visita de José Bono a Obiang i va començar una vaga de fam per conscienciar que Guinea necessitava un canvi...

Em va costar fer el pas i no vaig voler demanar asil perquè volia tornar a casa meva. Al principi vaig ser aquí com a il·legal, ara tinc permís de residència.

I Obiang continua al país.

I continuarà. Viola sistemàticament tots els drets humans però no ha de passar comptes. No marxarà perquè sap que si ho fa hauria de respondre davant de la justícia.

I després d'ell?

A Guinea hi ha diferents grups ètnics i el poder l'ostenta el grup majoritari. El clan del poder ja s'ha conjurat per mantenir-lo. El més probable és que el succeeixi el seu malgastador fill [Teodoro Teodorín Nguema Obiang], que ja és vicepresident amb les unitats militars al seu càrrec.

I això no canviarà.

No, tret que el poble guineà ho vulgui.

Amb unes importants reserves de petroli, gas... Els guineans podrien viure bé?

Hi ha una part de la població que, a través de contractes amb empreses petrolieres, per exemple, han trobat la manera de canalitzar una vida decent. Per primer cop tenen una feina, una casa... Aquesta població, ara, està vençuda. Tenen un estatus i no volen canviar res. Som un país petit, d'unes 800.000 persones, encara que el règim d'Obiang inflés el cens a 1.300.000. Sigui com sigui, poca gent per a la quantitat de petroli i gas que podria repercutir positivament en la majoria de la població.

Per què escriu?

He escrit sempre. Escriure em rescata del tedi, de l'avorriment i de la desesperació. Quan parlo amb escriptors joves els dic que escriguin sempre que puguin perquè mai no saps quan sonarà la flauta.

Però l'altra paradoxa de L'escriptor d'un país sense llibreries

Sí, alguns estan descatalogats i són molt difícils de trobar fins i tot en biblioteques. No es poden comprar ni llegir en castellà, tot i que són llibres assimilats a la literatura en llengua espanyola.

Guinea és l'únic país africà que parla castellà. Com ho explica?

És la marginació de tot el que soni a guineà. No interessa el relat del país.

Cap llibreria a Malabo?

Quan vam estar filmant amb el Marc n'hi havia una que estava tancada per manca de fons i que han traslladat a una mena de parc allunyat del nucli urbà. Però no és una llibreria per aportar lectura sinó per exhibir estatus. Tampoc no recordo cap llibreria colonial. Se suposava que els guineans no tindríem capacitat per crear.

I com dona peu a la seva passió per l'escriptura en un país sense llibreries?

T'atrinxeres en la lectura. A casa meva no hi havia gaires llibres, però algun en trobaves, habitualment religiosos. Un aprèn a llegir i si troba un llibre, se li obre la curiositat.

Hi ha més llibres, ara?

Ara hi ha moltes cases a Guinea sense llibres. És a dir, població amb un cert nivell adquisitiu i amb electrodomèstics cars però sense llibres. I un no es pot aferrar a alguna cosa que no té.

No és un paisatge optimista.

No, no ho és.

Com el va convèncer Marc Serena per rodar el documental?

Ens vam conèixer a través d'unes amigues comunes. I jo podia anar a Guinea i posar cara a la inquietud del Marc per explicar la vida en el meu país.

Com definiria l'experiència?

El Marc té les idees molt clares però sap escoltar i emmotllar-se a les opinions dels altres. Era la tercera o la quarta vegada que tornava a Guinea però sentia una gran responsabilitat perquè en qualsevol moment afins a Obiang podien impedir la gravació. Sentia la necessitat d'estar atent per si havia d'intervenir. No sé si hauria pogut resoldre res però...

Com va trobar el país?

Amb noves urbanitzacions, noves carreteres... A Guinea la gent treballa en tot el que pot per sobreviure. Quan jo estudiava vaig fer feines en unes plantacions de cacau que, quan vaig tornar, s'havien convertit en bars i grans edificis...

El franquisme perdura a Guinea, diu Serena.

Sí, hi ha elements molts profunds del franquisme, molt arrelats. Com per exemple el tema de la unitat nacional. Hi ha sensibilitats que es podien trencar amb la descolonització i s'ha fet de la unitat nacional una virtut, però no és una virtut quan els drets humans no es mantenen.

L'escriptor d'un país sense llibreries posarà Guinea en el mapa. Però també vostè.L'escriptor d'un país sense llibreries

Sí, porto el meu últim llibre a les presentacions. El cinema és molta llum, encara que sigui a un nivell modest com el nostre documental. Existim.