El filòsof, sociòleg i psicoanalista eslovè Slavoj Žižek, autor de l'assaig d'urgència Pandemia (Anagrama), considera que s'ha d'anar més enllà de reflexionar sobre com aquesta crisi ens ensenya què és allò essencial i «pensar en quina forma d'organització social substituirà el Nou Ordre Mundial liberal-capitalista».

En el text, Žižek recorda que «Hegel va escriure que l'únic que podem aprendre de la història és que no n'aprenem res» i, a partir d'aquesta premissa, explica que dubta que l'epidèmia ens faci més savis: «l'únic que és clar és que el virus trencarà els fonaments de les nostres vides, i causarà no només una immensa quantitat de sofriment, sinó també estralls econòmics possiblement pitjors que la Gran Recessió».

Segons el filòsof, «no hi haurà cap retorn a la normalitat», sinó que aquesta nova normalitat que prediquen els governants «haurà de construir-se sobre les ruïnes de les nostres antigues vides» i portarà la humanitat a aprendre i comprendre que «no som res més que éssers vius entre altres formes de vida». En la seva reflexió, Žižek creu que «no n'hi haurà prou de tractar l'epidèmia com un desafortunat accident per lliurar-se de les seves conseqüències». Per a l'autor és imprescindible plantejar una pregunta clau: «què és el que està malament en el nostre sistema que ens va atrapar sense estar preparats per a la catàstrofe, tot i que els científics ens ho havien advertit durant anys?». El desenvolupament de l'epidèmia mundial porta Žižek a creure que «els mecanismes de mercat no seran suficients per evitar el caos i la fam». I afegeix que «les mesures que avui dia una majoria definim de comunistes hauran de ser considerades a nivell mundial», amb «una coordinació de la producció i la distribució fora de les coordenades de mercat».

Acostumat a barrejar referents històrics, filosòfics i de la cultura pop, Žižek contempla la pandèmia del coronavirus com «una versió invertida de La Guerra dels Mons (1897) d'HG Wells, la història de com els marcians conquereixen la Terra i en la qual el desesperat heroi narrador descobreix que tots els marcians han estat assassinats per un atac de patògens terrestres als qual no tenien immunitat».

En la seva anàlisi de les condicions socials que van fer possible la pandèmia, Žižek indica que «els sospitosos habituals esperen a la cua per ser interrogats: la globalització, el mercat capitalista, però hauríem de resistir la temptació de tractar l'epidèmia com si tingués una significació més profunda», i afegeix que «el més difícil és acceptar que l'epidèmia és resultat de la pura contingència». Žižek apel·la a les necessàries paraules de Martin Luther King: «Tots hem arribat en diferents embarcacions, però ara estem tots al mateix vaixell».

L'autor expressa la seva por a «la barbàrie amb rostre humà», que ha tingut la seva plasmació en la violació de «la premissa bàsica de la nostra ètica social: la cura de la gent gran i els febles», cosa que és contrària fins i tot a «l'ètica militar, que ens diu que després de la batalla cal ocupar-se primer dels ferits greus, encara que la possibilitat de salvar-los sigui mínima».

Segons la seva opinió, «el vaixell anomenat Europa està molt més a prop que els altres del naufragi», ja que ha d'encarar «tres tempestes perfectes»: l'epidèmia del coronavirus en el seu impacte físic directe i els seus efectes econòmics. A aquestes dues tempestes Žižek n'hi afegeix una tercera que anomena «virus de Putogan»: «Rússia i Turquia estan en una posició ideal per pressionar Europa», ja que tots dos controlen el subministrament de petroli i el flux de refugiats.

La solució, segons el parer del filòsof eslovè, «no serà l'aïllament ni la construcció de nous murs i posteriors quarantenes», sinó que cal «una plena solidaritat incondicional i una resposta coordinada a nivell global, una nova forma del que abans s'havia dit comunisme», alhora que advoca per donar «més poder executiu» a l'OMS. «Encara que la vida torni a la normalitat, no serà la mateixa normalitat que abans del brot. Haurem d'aprendre a viure una vida molt més fràgil, amb amenaces constants».