El Cine Cataluña, situat al Passeig de Manresa, més amunt de Crist Rei, va ser el meu Cinema Paradiso. Quan tenia 10 anys, tots els cinemes de Manresa estaven gestionats per l'empresa Padró, llevat de l'Apolo, situat a la cantonada dels Esquilets. L'Apolo tenia l'exclusiva de l'exhibició dels films de la Paramount -per això es van formar llargues cues fins al carrer Guimerà quan es va estrenar El mayor espectáculo del mundo-, la Universal i de la moribunda RKO, mentre que l'empresa Padró exhibia els de la Fox, la Metro i la Warner. Era època de programes dobles, NO-DO i potser el complement d' Imágenes. Les sessions eren contínues. Hi podies entrar a qualsevol moment i sortir quan el cor et deia prou. L'acomodador t'agraïa una minsa propineta, que li arrodonia el sou. Al vestíbul hi havia cafeteria-bar, i fins i tot un marrec anava amunt i avall dels passadissos amb un calaix de llepolies. Li deiem el cacahuero.
La tieta Angeleta em duia al Cataluña els dijous, quan la pel·lícula era d'aventures i apta per a menors. Els col·legis feien festa els dijous a la tarda i classe els dissabtes al matí. La tieta Angeleta, casada molt tard i vídua massa d'hora, era taquillera al Conservatori, i s'espavilava perquè ella i jo poguéssim entrar de franc al cine, obra i gràcia dels seus col·legues porters. Meravellat, jo contemplava com l'escenari de la sala s'anava traient la roba a poc a poc mentre sonava la marxa militar Stars and Stripes, de John Philip Sousa. Primer obria el pesat vestit de vellut, i tot seguit la combinació de la cortineta de gasa, fins a deixar la pantalla nua, esperant que les imatges l'il·luminessin.
El 1953, el capitost de la Fox Spyros P. Skouras va adquirir els drets de projecció amb un sistema de lents anamòrfiques que augmentaven l'aspecte ratio de la imatge de 1.37:1 a 2.66:1, la qual cosa permetia eixamplar-la fins a ocupar el doble d'una pantalla ben rectangular. Havia nascut el cinemascope. Els films adquirien una gran espectacularitat en els plans generals, amb millor aprofitament dels paisatges i els decorats. Fou el gran moment per a les històries de romans, el western, les aventures i el cine bèl·lic. L'Angeleta feia alguna becaina. Jo, en canvi, restava fascinat, abraçava amb la mirada de banda a banda de l'estès llençol blanc.
Vaig veure Richard Burton i Jean Simmons anant cap al sacrifici a La túnica sagrada i Victor Mature, primer fent de gladiador a Demetrius i els gladiadors i després de faraó guerrer a Sinuhé, l'egipci. Vaig gaudir del western, el meu gènere predilecte, amb Gary Cooper i Richard Widmark avançant per El jardí del diable i Spencer Tracy com una mena de Rey Lear d'Arizona a Llança trencada. I les gestes del Príncep Valent, procedents del còmic de Harold Foster, adoptaven la figura d'un jove Robert Wagner lluitant pels seus drets contra el Cavaller Negre.
La tieta va ser com Alfredo al Cinema Paradiso, al palau dels somnis en technicolor i so estereofònic, l'entrada al qual ens franquejava un simpàtic porter, l'Avellana, que després em va entrenar a l'Avant de futbol.
