Tot i que, majoritàriament, la placeta de Lluís Companys de Manresa es va omplir d'adults -cadires i públic a peu dret-, els grans protagonistes de la presentació d'ahir del llibre On són les nostres abraçades? van ser els infants, personificats en la petita Martina, de 5 anys. La seva història és la que han viscut molts nens i nenes durant el confinament per la pandèmia, i les seves pors, preguntes, alegries i angoixes són el fil conductor del conte il·lustrat. Ella ha volgut ser la seva veu.

Ahir, els tres autors del llibre, Vanesa Buenache, Gemma Sanllehí (autores del text) i Galdric Sala (autor dels dibuixos), van voler compartir el perquè d'una obra que té, com a punt fort, saber explicar «als nens aquest moment que estem vivint», en paraules d'Òscar Bernadich, cap de Pneumologia d'Althaia. Amb vocació didàctica i amb la intenció, com va remarcar Buenache al final de la presentació, «d'ajudar els infants a exterioritzar tot el que han viscut». A banda de Bernadich, els autors van estar acompanyats d'una altra professional d'Althaia, la psicòloga Laia Majó, del servei de Salut mental infantil i juvenil; i, també, dels regidors Rosa M. Ortega (Infància) i Antoni Massegú (Ensenyament).

L'acte el va obrir Antoni Daura, que va agrair als autors la confiança per fer de la Parcir l'amfitriona de la presentació en una placeta que, per segon cop en dos dies, n'acollia una. L'amenaça de pluja va fer que la puntualitat fos britànica i les intervencions breus. Però, al capdavall, el més important sol arribar al final: comprar el llibre i demanar als autors que te'l siguin. Que és el que van fer.

Sanllehí, responsable de producció i tecnologia d'aquest diari, va explicar que «qui escriu s'ho passa bé però vol, també, que algú ho llegeixi». I això era el que, precisament, volien aconseguir ahir: donar a conèixer el llibre. «A nosaltres ens agrada i molt, i quan persones com la Rosa, l'Òscar, l'Antoni o la Laia ens diuen que a ells també...», alguna cosa es deu haver fet bé. Bernadich, amic de Galdric Sala «des que teníem l'edat de la Martina», va remarcar que aquesta pandèmia «ens ha posat a tots a prova» i que, sovint, «el col·lectiu infantil n'ha quedat al marge». Majó, per la seva banda, va definir el llibre com una «grata sorpresa», amb el qual els més petits es poden sentir «identificats». Una característica que també va assenyalar Massegú, que va confessar que l'havia «emocionat» quan l'havia llegit al migdia. Majó va explicar que la gran preocupació dels professionals de la salut durant el confinament van ser els infants a qui mancaven habitatges dignes, una bona alimentació, educació, i que no disposaven d'un bon entorn familiar. Els nens ben atesos, segons els estudis i el mateix servei d'Atlhaia, va explicar Majó, «emocionalment, s'han anat adaptant bé», gaudint, també, dels pares. Per contra, ha crescut l'ús excessiu de pantalles i els trastorns de conducta alimentària.

«Fet per gent de casa; un projecte cultural i una molt bona eina pedagògica». Així va definir la regidora Ortega un llibre del qual va destacar el moment en què la Martina i la seva germana parlen dels avis i de la importància de dir «t'estimo». Perquè estimar i que t'estimin és «un fet cabdal a les nostres vides i per por, vergonya o educació» no sempre som a temps d'expressar-ho. Ortega, que focalitzant en els avis també va subratllar la dificultat de demanar ajuda, va donar les gràcies a la Martina per, precisament, «ajudar-nos a posar en paraules la dificultat de l'existència». Massegú va recalcar la visió educativa del llibre «no només per a primària sinó també per a secundària».

Ja al tram final, Buenache, mestra d'educació infantil a la Joviat, va remarcar que el llibre va néixer per la necessitat que va sentir de donar veu als infants, i Galdric, acuditaire d'aquest diari, va definir la feina -allunyada del que crea habitualment- «d'intensa i dura però agraïda; així com es fan les coses», i va animar tothom a comprar el llibre: per solidaritat amb Pallapupas i amb els autors.