Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956) és l'autor del llibre Napoleó, la revolució i els catalans, (Viena Editorial, 2021) sobre el període en què Catalunya va formar part de l'estat francès a principis del segle XIX. El mateix autor el presentava ahir a l'Espai Òmnium de Manresa, introduït per Jordi Rodó Rodà.
Napoleó ens estimava?
Napoleó ens volia, que no és el mateix. Volia estendre les fronteres de l'imperi francès reprenent una idea del cardenal Richelieu. Aquest va intentar posar en marxa al segle XVII una república tampó per tenir controlada la península Ibèrica, i Napoleó va crear quatre departaments catalans que formaven part de l'imperi. Eren els del Ter, amb prefectura a Girona; el del Segre, a Puigcerdà; el de Montserrat (del qual formava part Manresa), a Barcelona, i el de les Boques de l'Ebre, a Lleida.
Richelieu va recuperar la marca hispànica dels francs?
És un fet històric que sens dubte els Borbons tenien present. Quan els catalans van demanar ajuda a Lluís XIII durant la guerra dels Segadors, Richelieu va pensar: aquesta és la nostra. En el cas de Napoleó no hi ha una petició catalana, i no es tracta de constituir una república com havia estat el somni de Pau Claris, sinó d'un intent d'annexió que no serà mai efectiu.
El Diari de Barcelona es va editar durant un temps en francès i català, bilingüe.
Durant un període de l'ocupació els francesos van voler guanyar el suport dels catalans, i una de les coses que van fer va ser que el Diari de Barcelona sortís un temps en les dues llengües. També van posar la senyera al costat de la bandera tricolor.
Napoleó havia perdut les essències jacobines o era pura propaganda?
Un intent de caure bé a la població local per trobar menys resistència.
I els catalans van picar?
La majoria, no. N'hi va haver que van donar suport al règim napoleònic i es van introduir a les prefectures o als ajuntaments, però la majoria van ser hostils: no agrada a ningú que li portin la llibertat a cops de baioneta.
La paraula gavatx ve de la guerra Gran?
És anterior. És una constant històrica que amb qui et portes més malament és amb els veïns, i els catalans les relacions complicades les hem tingut amb els castellans i els francesos, nacions, a més a més, que han construït imperis.
Què l'ha mogut a estudiar el tema d'aquest llibre?
Forma part d'una trilogia que vaig començar amb Luter [Luter: buscant la veritat va canviar la història; Viena, 2018] i tindrà un tercer volum d'aquí a dos o tres anys, espero. Intento explicar i explicar-me per què la societat catalana, que es creu tant tolerant, en el fons és tant intolerant. I ho és perquè no hem fet els debats que tocaven quan tocaven. No vam poder fer el debat sobre la reforma protestant perquè els Àustries van decidir que érem tots catòlics i els reformats eren uns heretges. El debat sobre el final de l'Antic Règim, que a Europa es va produir a finals del XVIII i primera meitat del XIX, tampoc no el vam fer, perquè després de la invasió napoleònica, Ferran VII va tornar a implantar l'absolutisme, la Inquisició, etcètera. El segle XIX és d'assonades militars, cops d'estat i guerres carlines; el debat del procés pel qual la burgesia prenia la direcció de la societat tampoc no va ser possible. He volgut estudiar aquests episodis de la història per veure quin paper hi van jugar els catalans, si en van jugar algun, i quines derivades ha tingut el fet que allò que podia ser, no fos. Ens ha comportat que avui el dia els debats siguin a veure qui crida més i no qui pot argumentar millor.
Què em pot dir del Timbaler del Bruc?
És una llegenda a la qual alguns fins i tot donen un nom i un indret. No n'hi ha, d'evidències clares. Trobo poc raonable que un exèrcit preparat i que havia guanyat batalles a tot Europa es deixés intimidar pel ressò d'un tambor. El curiós és que abans d'aquest hi va haver un «timbaler del Voló», amb el mateix argument però en aquest cas a favor de les tropes franceses, durant la guerra Gran.
Durant el franquisme, quan a França votaven i aquí no, dèiem: si el Timbaler del Bruc, en lloc de tocar el tambor, s'hagués tocat una altra cosa, potser ara seríem francesos...
I potser no parlaríem català. En alguns aspectes hi hauríem guanyat, perquè hauríem tingut molt abans un sistema escolar públic d'abast general, una societat més liberal, llibertat religiosa des de principis del segle XIX... I per contra hauríem caigut en un règim jacobí de centralització administrativa i genocidi lingüístic. En l'aspecte cultural i lingüístic la situació seria pitjor.
En l'oposició a l'ocupació hi va haver components de guerra civil?
Hi havia catalans als dos costats. Però també n'hi va haver a la guerra dels Segadors, amb catalans que van fer costat als Borbons. Amb Napoleó n'hi va haver que van contribuir a la invasió, per convicció o interès, ocupant càrrecs o sent proveïdors. Però la majoria hi estava en contra.
La distinció entre afrancesats i patriotes es corresponia a una divisió entre liberals i reaccionaris?
De patriotes n'hi havia de liberals i de reaccionaris. El primers acabaran anant a les Corts de Cadis. I quant als afrancesats, quan les tropes napoleòniques abandonen la península molts d'ells aniran a l'exili, perquè Ferran VII no va respectar allò pactat i va perseguir-los. Es calcula que als anys vint del segle XIX vivien exiliats França entre 3.500 i 5.000 catalans que s'havien significat a favor del règim napoleònic.
Què queda de la presència de Napoleó a Catalunya?
El 1812, a banda d'instaurar una administració, va ordenar la traducció del codi napoleònic i altres lleis que són una part important de la base que encara sustenta el nostre règim jurídic, però a banda d'això la seva empremta no va ser gaire gran perquè a la major part del territori la presència de les autoritats franceses era molt feble, especialment fora de les ciutats principals. El que sí que en queda és un augment del sentiment antifrancès per l'actuació de les tropes. Saquegen i cremen Montserrat només per demostrar qui mana, i practiquen el pillatge i la política de terra cremada. Aquests fets incrementen un sentiment que ve de lluny, per una història de relacions en què França sempre ens ha deixat penjats, ja des del segle X quan el comte de Barcelona demana ajuda contra Almansor i el rei francès li diu que s'espavili. Tornarà a passar a la guerra civil catalana i a la dels Segadors. Quan Napoleó arriba i diu que porta la llibertat no se'l creuen, i quan marxa el sentiment encara és més gran.
A Manresa sabem alguna cosa de la política de terra cremada.
Ho sé, però és una política sistemàtica cada cop que abandonen una plaça. Molts partidaris no poden tenir!
Trauria una conclusió general del seu llibre?
En la línia que li deia: que els catalans hem fet tard als grans debats que han recorregut Europa i el món occidental, i un dia o altre els haurem de fer. No hem acabat amb l'Antic Règim, que de vegades encara cueja, i hem de millorar molt en retòrica i tolerància, ja que Napoleó no ens ho va portar.
