A la setena edició del nostre Fecinema, vam convidar per a la sessió inaugural el director italià Gabriele Salvatores, amb la seva pel·lícula Quo vadis, baby?, que jo havia vist a Florència i m'havia semblat una mostra més que interessant de cinema negre europeu. Tracta sobre la història d'una detectiva que investiga l'estrany suïcidi de la seva germana, esdevingut setze anys abans, basant-se en unes cintes de video. Salvatores havia aconseguit l'Oscar de Hollywood al millor film estranger el 1992 per Mediterráneo, una sàtira pacifista de l'exèrcit d'ocupació italià en una illa grega durant la Segona Guerra Mundial. O sigui que la nostra benvolguda ciutat va acollir durant uns dies el guanyador del guardó més espectacular de tots els que es lliuren al setè art.

El signor Salvatores va venir acompanyat del seu productor Maurizio Totti, espabilat factòtum de la Colorado Films de Roma. No hi ha dues persones de caràcter més oposat. Salvatores, malgrat ser d'origen napolità, és un home tranquil, poc enraonador i -el que més ens va sorprendre- gens petulant, com si el fet d'haver passat per damunt de Zhang Yimou i de la seva La linterna roja al Dorothy Chandler Pavillion de L.A. fos un cop de sort. En canvi, el signor Totti, com a bon venedor i home d'empresa, es va mostrar amb una simpatia a flor de pell, garlant amb tothom, però sempre amatent a que el seu company d'aventura fos ben servit. Amb en Maurizio ens vam tornar a veure l'any següent a la seva seu romana de la Via Pietro Cavallini i, pel que semblava, coneixia tot déu als voltants de Cavour, com si ell fos un don i allò fos un poble ben apamat.

A més de Quo vadis, baby?, en una de les sessions especials, li vam passar a Salvatores l'anterior Io non ho paura (Jo no tinc por), crònica d'un segrest vista per una colla de nens en un poble miserable de l'Apulia, que ara em sembla el millor treball de la seva filmografia. Amb ell vam parlar de moltes coses a les magnes endrapades propiciades per l'esdeveniment. L'Oscar li va donar Sylvester Stallone, que li va dir que el seu pare era originari de la província italiana de Bari i que de petit afanava diners a la perruqueria familiar per anar al cinema. Per la seva banda, Jack Palance, a qui li havien concedit l'Oscar al millor actor secundari i n'estava més que cofoi -va fer unes quantes flexions a l'escenari-, explicava a qui el volia sentir que la seva cara estava marcada pels cops rebuts en la seva etapa de boxador i, encara més, per l'explosió del seu bombarder a la guerra. El silenci dels anyells es va cobrir d'estatuetes. El seu director, Jonathan Demme, va demostrar estupor quan es va assabentar del pressupost de Mediterráneo, minso en comparació als estàndards de Hollywood. En Salvatores li va asegurar que era qüeestió de treballar amb un equip d'amics i de pidolar totes les subvencions possibles.

Aquell festival del 2005 em va permetre també iniciar l'amistat amb l'actor portuguès Joaquim d´Almeida i consolidar la d'en Jaume Figueras, un dels homes que sap més anècdotes de cinema per al gaudi de xerrameques de tafaners.