Manel Camp & Manuel Quinto parlaran avui de Fanny. I de Vicente Aranda. I de la música de cinema. El compositor manresà, nascut el 1947, celebra 75 anys amb el projecte De Minorisa a Carst, que va arrencar 24 d’abril al teatre Kursaal i que s’allargarà fins al maig del 2022. Entre les propostes, les projeccions de pel·lícules de les quals Manel Camp va signar les bandes sonores. Com Fanny Pelopaja (1984) de Vicente Aranda que avui es podrà veure a l’Auditori de la Plana de l’Om (19 h) i que, després de la projecció, tindrà la conversa entre el compositor i l’escriptor, crític de cinema, col·laborador d’aquest diari i especialista en cinema policíac. Serà la primera de les tres sessions que Cineclub Manresa organitza per als 75 anys del músic.

Al llarg de la seva dilatada trajectòria, Manel Camp ha creat la la banda sonora de nou films amb tres directors: Vicente Aranda, Francesc Bellmunt i Manuel Cussó-Ferrer). Parlar de Fanny Pelopaja implica retrocedir quasi quaranta anys. Però Camp recordava ahir la «il·lusió» de compondre per al cinema: «sempre m’ha agradat molt tot i que no és al que m’he dedicat més. Però crear la música d’una pel·lícula implica, inicialment, tot un univers per desenvolupar». Ell ja havia treballat amb Aranda a, per exemple, La muchacha de las bragas de oro (1979) però la composició de la música del nou film va resultar molt diferent: «Canviaven els sentiments per la violència. Aranda no era un melòman i Fanny Pelopaja és una pel·lícula amb molts silencis on s’havia de destacar la violència, les escenes dures i Aranda ho tenia clar». Diu que la intenció va ser «buscar un llenguatge musical allunyat dels meus paràmetres. I això està bé, perquè em va obligar a sortir de la meva zona de confort».

Ha tornar a mirar la pel·lícula i rememorant la composició en perspectiva, creu que va intentar crear una música «molt actual, amb sintetitzadors, guitarres... Veniem de Fusioon», diu. Recorda haver escrit «molta música» i acabar emprant «la fórmula del leitmotiv, és a dir, un tema concret quan sortia la Fanny, un tema concret amb els policies». En aquells moments, diu, «la importància de les bandes sonores no era la d’avui dia: ni pel que fa a la composició ni a la gravació. Ja estava tot filmat i amb quatre amics s’havia de fer tot». Però el film, tot i els anys, «aguanta força bé». És del mateix parer Manuel Quinto, per a qui Fanny Pelopaja «conserva una posada en escena valenta i eficaç».