Varvara (Moscou, 1986) és una prestigiosa pianista de talla internacional. Després de guanyar el premi Géza Anda (2012), va començar l’enlairament d’una carrera que l’ha portada a tocar als millors escenaris. La pianista es va trobar amb la música per obligació: tenia quatre anys quan els seus pares la van apuntar a aprendre l’instrument. Però, de mica en mica, va anar entenent-lo i demà serà a la tretzena edició del Festival Stagnum (Santa Maria de l’Estany) per interpretar una de les peces més exigents de Bach: les Variacions Goldberg, dins el marc de la dinovena Bachiana.

Va començar a tocar amb només quatre anys, com van ser les seves primeres passes amb el piano?

Complicades. Jo no vaig decidir apuntar-me a piano, sinó que van ser els meus pares que van voler que comencés a estudiar un instrument més seriosament. A Russia és força comú que des de ben petits els nens aprenguin algun instrument.

Però quan va pensar que el piano seria la seva vida i no només un desig dels seus pares?

Al principi no m’agradava practicar. Volia sortir amb els amics i fer coses de la meva edat, se’m feia una muntanya haver d’estudiar tantes hores! Però quan tenia 14 anys em vaig adonar que a través del piano podia expressar-me, no només musicalment, sinó també els meus sentiments. Va ser més senzill a partir de l’adolescència.

Es necessita molta dedicació i esforç per dominar a la perfecció un instrument. Quan era petita no ho gaudia?

Exacte. És un treball molt dur, i quan era una nena no volia estar tot el dia davant del piano, però més tard vaig adonar-me que valia la pena expressar el que sentia a través de la música.

El 2012, amb 26 anys, guanya el prestigiós premi Géza Anda. Com li canvia la carrera musical?

En aquell moment pensava que era el gran repte de la meva carrera, perquè una vegada vaig guanyar el premi tots els meus somnis es van fer realitat. Vaig començar a tenir un calendari de concerts i això és el que em va fer més feliç.

El premi no només suposa començar la seva carrera musical a nivell professional, sinó també deixar enrere tot aquest clima de competició.

No m’agradava gens competir i haver de participar constantment en aquests certàmens. És veritat que ajuden a què els músics joves tinguin l’oportunitat d’arribar a tocar a escenaris importants, són aparadors necessaris, però és cert que generen molta tensió. Guanyar el Géza Anda em va permetre trencar amb aquesta dinàmica.

Mentalment, va ser difícil de gestionar aquesta etapa?

Penso que el més important és l’actitud amb què afrontes cada repte. Hi ha dues opcions: o bé creus que només val guanyar i que la resta és un fracàs, o la forma com jo m’ho prenia

I quina era?

Donar més importància al fet de poder adquirir experiència tocant en públic i afegir nou repertori musical. Al final cadascú tria com acostar-se a aquests certàmens. Per a mi era més fàcil fer-ho així perquè m’alliberava de tanta pressió.

Com afronta cada compositor per fer-se’l seu sense perdre l’ànima de cada músic?

Intento trobar la forma d’expressar la meva veu, aquest és el meu objectiu quan m’acosto a un gran compositor. També llegeixo molt sobre la seva vida , concretament sobre el període en què estava fent la peça que interpretaré per mirar de trobar alguna pista que m’ajudi a acostar-me a la partitura.

Aquest dissabte tocarà les «Variacions Goldberg». Què diria d’aquesta peça de Bach?

És una peça realment especial, una de les més úniques que he tocat. Són 80 minuts de música [riu]. És una composició que no puc controlar, és com si tingués vida pròpia i quan començo a interpretar-la mai sé on em portarà.

La qualificaria de molt exigent?

Has d’estar molt concentrada per tocar-la, però no és suficient amb estar-ho (riu). És una peça que et porta a un altre nivell.

És molt important treballar dur. Però, quin paper hi juga el talent?

Per molt que treballis necessites talent. Quan vaig començar tothom em deia que tenia talent i que havia de continuar, però jo no en gaudia fins que no vaig ser més gran. Sí, el talent és molt important.

Quin és el seu proper objectiu?

Gaudir del procés. El que m’agrada és perfeccionar i treballar el meu estil. Al final la música és un llenguatge universal, tots ens podem entendre. I poder millorar-ho és el meu gran objectiu.