Una dona a punt d’un atac de nervis. O desesperada, com la superba Tilda Swinton de La voz humana. Al més pur estil noia Almodóvar es presenta la protagonista de La hijastra, una dona de trenta anys que acaba de ser abandonada pel seu marit. No coneixerem el seu nom, tan sols la seva inicial: J. Amb ella, signa les cartes imaginàries que «escriu» mentalment cada dia per donar curs a la seva rancúnia, la seva ràbia i el sentiment de solitud. Així és com Caroline Blackwood inventa, en una novel·la de tot just un centenar de pàgines, un format innovador a mig camí entre la novel·la epistolar i el monòleg, esquitxat d’una prosa càustica i carregada de verí.
No és per a menys, pot arribar a pensar el lector. La protagonista està tancada en el seu luxós pis de Manhattan amb tres fèmines que no suporta. D’una banda, la seva insolent filla de quatre anys, Sally-Anne. D’altra banda, la cuidadora de la petita, una interna francesa anomenada Monique, a qui enveja perquè ella sí que escriu cartes de veritat. Finalment, Renata, la seva fillastra, l’ésser més monstruós que ha vist mai: una adolescent obesa que es passa els dies cuinant i menjant pastissos de sobre i mirant programes de televisió tancada a la seva habitació. Amb prou feines parla amb ella, però és la diana de tot el seu odi.
El marit de la protagonista, Arnold, un reeixit advocat, se n’ha anat a París amb la «franceseta» de qui s’ha enamorat. Ha deixat la seva exdona ben posicionada amb aquest apartament exclusiu, però el peatge encobert que ella ha de pagar a canvi és massa alt: quedar-se amb la fillastra. Renata no pot disposar de l’ajut de la seva veritable mare, ingressada en un psiquiàtric, ni tampoc de la seva madrastra, totalment absent en els seus pensaments.
Com una d’aquelles dones solitàries que miren per la finestra en un quadre d’Edward Hopper, J. passa les hores en una llar que, en realitat, no ho és. S’ha convertit en una asfixiant presó de la qual no vol sortir ni a la qual deixa que entrin les seves amigues. I així de sufocant i opressiva resulta la prosa de la novel·la, embolicada en una constant obsessió, ple d’una ràbia atroç i on percebem l’absència omnipresent del marit. Aquesta atmosfera fosca, gairebé gòtica, s’alleugereix gràcies a un sentit de l’humor negre com el carbó, el que desprèn la llengua pèrfida de la protagonista.
Mentrestant, a través d’aquestes cartes imaginàries, anem coneixent els detalls de la vida de J., del seu exmarit i de Renata –al final, la veritable filla i l’au-pair a penes apareixen– i mentre esperem a veure si la protagonista serà capaç o no de fer fora de casa la seva fillastra, els esdeveniments es precipiten fins arribar al desenllaç final, tan inesperat com excel·lent. I aquí és on el títol cobra sentit i la fillastra, aquesta Renata repulsiva, es converteix en la veritable protagonista.
Caroline Blackwood reflexiona en aquest text sobre la desesperació d’una dona abandonada, sobre la manipulació d’un marit absent i sobre la soledat, en un moment de la seva vida en què el seu matrimoni feia aigües. L’escriptora, descendent de l’alta aristocràcia angloirlandesa –la seva mare era hereva de la famosa casa Guinness–, en aquell temps estava casada amb el poeta Robert Lowell. Abans ho havia estat amb el pintor Lucien Freud i havia mantingut una relació amb el compositor Israel Citkowitz. Amb Robert Lowell, qui la va animar a deixar el periodisme per atrevir-se amb la literatura, va estar des del 1972 al 1977. La seva convivència va ser un caos, per les crisis psiquiàtriques d’ell –era bipolar– i per l’alcoholisme d’ella. Blackwood va escriure La hijastra un any abans que Lowell l’abandonés per tornar amb la seva anterior dona, l’escriptora Elizabeth Hardwick. Una curiositat: Lowell no va aconseguir tornar amb la seva ex, va morir al taxi que el portava a casa seva, d’un infart i abraçat a un quadre de Caroline Blackwood.
Alba Editorial reivindica l’obra i figura de l’escriptora Caroline Blackwood recuperant tres de les seves obres més aplaudides: La hijastra (1976), La anciana señora Webster (1977) i Últimas notícias de la duquesa (1995). Una gran oportunitat per descobrir una magnífica autora que durant massa temps ha passat desapercebuda.
