Serà la tercera vegada que Mone Teruel (1966) actuarà al Club de la Cançó. Però la d’avui, a la Sala Petita del Kursaal (19 h), serà especial. L’actriu i cantant, una de les artistes més carismàtiques i polifacètiques de l’escena catalana, proposa un recital de petit format, un cafè-concert, amb el seu fill Albert Pladellorens, pianista de jazz. Es tracta de Mother and Son, una iniciativa nascuda «fa tres o quatre anys» al Piano-Bar de l’Hotel Villa Emilia, al carrer Calàbria de Barcelona, com ahir explicava Mone a aquest diari. De la pregunta «Per què no veniu a tocar junts?» dels responsables de l’establiment va sorgir un repertori i un bolo mensual. La pandèmia, però, va tallar de soca-rel els directes i el projecte, que també havien ampliat en format trio: «Tocar amb gent jove és meravellós», exclama.
La música ha estat, diu la cantant barcelonina, «un dels llocs comuns que hem trobat amb l’Albert en la nostra relació com a mare i fill». Però l’experiència, en l’àmbit personal, remarca, ha estat «tot un aprenentatge». Riu quan explica que ha estat «més fàcil» quedar per assajar quan no vivien junts que al començament del projecte quan compartien llar. A l’escenari «som una cantant i un pianista» però als assajos de tant en tant s’adonaven que la comunicació no era la mateixa que entre dos professionals sense cap vincle: «‘Això no ho diries mai al pianista!’ em deia l’Albert. I al revés!». Com van triar el repertori? «La idea era buscar cançons que ens agradessin a tots dos, espais comuns». I els van trobar en els estàndards de jazz, la cançó francesa, la bossa-nova... -«al meu fill li encanta la música sud-americana»- i en temes propis de la mateixa artista.
Per a Mone, Mother and Son aplega un recull de cançons «que el públic reconeixerà perquè moltes formen part del repertori de la seva vida. La idea és compartir una estona i recordar». I fer-ho amb temes com My Way de Sinatra, però cantada en català; La vie en rose, d’Edith Piaf, Alfonsina y el mar, de Mercedes Sosa, Gracias a la vida, de Violeta Parra o Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara: «Un passeig per cançons boniques, que ens agraden a tots dos», remarca. Per a l’artista, el projecte compartit amb el seu fill corrobora que «la música no té edat, és transversal i transgeneracional». I no pot evitar lloar «l’obertura de mires musical de l’Albert».
Ahir, l’artista recordava les dues visites anteriors que havia fet al Club de la Cançó, a El Sielu. La primera, el 30 de març del 2006 amb el pianista Pep Pladellorens -«el pare de l’Albert-»; la segona, amb el guitarrista Pau Figueres, el 23 de febrer del 2012 i la tercera, la d’avui. Mone, que els últims anys s’havia prodigat especialment en el teatre musical, està bolcada actualment en l’ensenyament, a les escoles Eòlia, Memory i Agora Sant Cugat: «Estic feliç, m’agrada moltíssim fer classes». I rebre-les: està fent segon curs de Direcció escènica i dramatúrgia a l’Eòlia. I tornar als musicals? Ara, diu, no és prioritari: «Si arribés una proposta que no es pot rebutjar m’ho pensaria però la vida són etapes i ara estic gaudint molt d’aquesta».
El Club de la Cançó torna un any després de l’últim concert
El cicle El Club de la Cançó torna avui després de més d’un any d’absència a causa de la pandèmia. La darrera actuació la va protagonitzar Joan Isaac, el 22 d’octubre del 2020. L’any que ve, la intenció és programar sis concerts: tres cada semestre i recuperar així, explica Josep M. Oliva, el «ritme habitual» de concerts del cicle. El Club de la Cançó va néixer el 2001, a Manresa, i des d’aquell any fins al 2014 va programar un concert mensual a El Sielu. A partir del febrer del 2016, els concerts d’El Club de la Cançó es traslladen a la Sala Petita del Kursaal, que els integra dins la seva programació.
