Explicava l’escriptor Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) que l’idea que mou l’Amat-Piniella de novel·la, «la preocupació pel món contemporani», és la mateixa que el mou a ell i a la seva obra, Swing (Edicions 62), basada en la història real de l’orquestra Red Ribbon’s de Palafrugell. Explicava Maria Lluïsa Amorós (Reus, 1954) que la seva generació va créixer «envoltada de silenci. Potser es pensaven que ens protegien. Però no podem perdre la memòria». A Els nens de la senyora Zlatin (Coluna), Amorós defensa amb literatura la història de Sabine Zlatin, una infermera de la Creu Roja que va refugiar nens jueus a Izieu: «El record els manté vius». Explicava Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) que La casa dels avis (Proa) és un «artefacte narratiu: no és un llibre de ficció. No se si és cert però no és inventat». Encarar gran temes -la migració, la identitat- en històries concretes». En aquest cas la dels seus avis materns, l’Artur i la Llúcia, des de la llar familiar de Canet fins a la Terrassa obrera. Però explicar la «història de la pròpia família no és senzilla» perquè «quan excaves no saps què trobaràs... i si t’agradarà».

Demà se sabrà tot

Vallbona, Amorós i Villatoro són els tres finalistes del 22è Premi Joaquim Amat-Piniella, convocat per Òmnium Bages-Moianès i l’Ajuntament de Manresa, que es lliurarà el 23 de febrer a l’Espai Plana de l’Om (19 h). Com a novetat d’aquesta edició, el nom del guanyador es farà públic demà, una setmana abans de la gala d’entrega d’un premi dotat amb 2.000 euros. En el transcurs de la gala, els actors de la Companyia els Carlins (Fina Tàpias, Laia Oliveras i Pere Font) oferiran una lectura escenificada a partir de textos de les obres finalistes, amb l’acompanyament musical del saxofonista Joan Mas. La periodista Anna Vilajosana (presidenta d’Òmnium Bages-Moianès) entrevistarà el guanyador o guanyadora de l’obra premiada.

Aquest són els arguments que els tres finalistes van esgrimir en una conversa pública al Casino en la presentació de les seves obres:

Rafael Vallbona

«Som allò que hem estat». No és una frase de manual d’autoajuda sinó el que explica la relació entre l’autor i la seva obra: construir un fresc del segle XX «per intentar entendre que soc en el segle XXI». L’exploració de Vallbona comença amb La casa de la frontera, ambientada a la Cerdanya i amb la qual va guanyar l’Amat-Piniella el 2001. Segons Vallbona, el gran «adveniment del segle XX va ser la modernitat» i la foto de l’orquestra Red Ribbons que va descobrir en un restaurant li va proporcionar «la clau de volta» per continuar construint literàriament aquest «mural» del segle passat. De quan els joves nascuts a principi del XX tenien tot un món més «just i igualitari» al seu davant... just abans de l’ocàs provocat pels règims autoritaris. La novel·la finalista a l’Amat-Piniella, va dir, «respira aquest esperit de les primeres dècades del segle XX». I el seu fresc sona a swing. Diu que ha convertit el llibre en un «musical» però no el comparin amb West Side Story; ara, «i si Spielberg llegís la novel·la?». Potser acabaríem ballant tots a la gran pantalla. Ell no, va confessar, però swingaré.

Maria Lluïsa Amorós

«La tens als teus braços /Dorms, i la somnies,/ i saps que és un somni /tot el que veus d’ella». Aquest poema, titulat Fe, de Gabriel Ferrater, explica la vinculació que va establir Amorós durant la concepció i l’escriptura d’Els nens de la senyora Zlatin, una obra basada en fets reals que porta els lectors a la França ocupada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial quan a Villa Anne-Marie, una mansió del segle XIX enmig de la natura, Sabine Zlatin acull 44 nens i nenes d’origen jueu per amagar-los dels «depredadors nazis i dels règim de Vichy». L’autora tarragonina es va «enamorar» d’ells en un relat amb molta recerca que tot i el «rigor històric reinterpreto amb la meva imaginació». Però Izieu no va ser l’inici de la novel·la, sinó la història paral·lela, la de ficció, la de l’Octavi, un periodista del segle XXI que a través de l’enigmàtica figura del seu avi acabarà sobre la pista de la presència nazi a Barcelona als anys 40. Aquesta ben real: «Mentre afusellaven al Camp de Bota, el règim celebrava festes fastuoses al Ritz».

Vicenç Villatoro

«Per què la gent se’n va o per què es queda?». Migració i identitat. És una de les preguntes que l’autor de La casa del avis ha intentat respondre amb literatura. Primer en termes de ficció, amb Evangeli gris i en els darrers anys a través de la memòria familiar, la dels avis. Els que se’n van, els paterns, de Castro del Río a Terrassa; i els que es queden, els materns, protagonistes de la novel·la finalista al premi manresà. Una obra que completa la trilogia formada per Un home que se’n va i El retorn dels Bassat. Ara, entre Canet i Terrassa i en una travessa pels anys de la República, la Guerra Civil, l’exili, la presó i el franquisme, exposa la vida d’Artur Lamolla i la Llúcia Vives, catalanistes, republicans. Villatoro ha volgut fer una «història de veritat», amb «sensibilitat», ser «un mirall de gent que no surt als llibres». Grans temes amb històries concretes. La seva dona, bibliotecària, li va demanar en quina secció situaria el seu llibre. «Excepte en l’autoajuda...». Per a Villatoro seria, sense dubtar, la secció de novel·la, un gènere que no defineix «per si és veritat o és mentida». És literatura.