Jordi Pujol va despenjar el telèfon per trucar Josep Maria Busquets (Manresa, 1934) i va fer una petició inesperada: «m’has de resoldre un tema». Acostumat a aixecar empreses i projectes, mai de la vida hauria imaginat que el President li demanaria agafar el timó del Liceu. Però aquest enginyer, industrial i promotor cultural que havia crescut a la carretera de Vic de la capital bagenca abans d’anar a estudiar a Barcelona no s’arronsava fàcilment. Uns anys abans, a inicis dels 70, la Guàrdia Civil el va interceptar abans d’agafar un tren a les 6 del matí a Pamplona, on hi vivia amb la dona i set fills perquè hi dirigia una fàbrica tèxtil, i li va recomanar que no tornés perquè estava als primers llocs de la llista d’objectius d’ETA.

Què va fer?

Ho vaig comentar a la meva dona, vaig enviar la família a Barcelona, sense dir els motius als meus fills. Anava i venia perquè la feina era a Pamplona. La Guàrdia Civil em va dir que em protegiria, però que no podia prometre’m res. El dia que ETA va assassinar un amic meu vaig vendre la meva participació a l’empresa i me’n vaig anar.

Per què vostè pel Liceu?

Sempre he estat deslligat de la política, no he militat en cap partit. La Generalitat havia entrat en el Consorci del Liceu i em va dir que no hi havia manera de tirar-ho endavant. Recordo que em va dir: ‘tu que has aixecat coses inverosímils, que has portat gent de tot el món a un poble de la muntanya, ...’, en referència a que el 1983 vaig impulsar el festival de cant coral de Cantonigròs.

Com es va trobar el Liceu quan el van nomenar administrador general?

Havia estat un dels teatres més grans del món, al segle XIX, i en el XX funcionava igual, amb una mancança tecnològica absoluta. Els sistemes tècnics, l’escenari, la seguretat contra incendis, ... estava al nivell del XIX. Calia reformar el teatre i reconstruir-lo amb tots els serveis, no hi havia una sala d’assaig ni orquestra estable.

Es va veure a venir una feinada?

Era un teatre que venia 2.300 entrades, tota la temporada, però un a un a les taquilles. Vaig anar a París a conèixer un sistema informàtic i el vem incorporar, així es va agilitzar la venda d’entrades. Al cap de dos mesos, el Teatro Nacional de Madrid ens va demanar que els hi cedíssim, i ho vem fer encantats d’ajudar.

Què més va haver de fer?

A Chicago, vaig anar a veure un muntatge d’un director que ubicava el Tannhäuser de Wagner en un aeroport, i hi havia dues pissarres al costat de l’escenari que anaven explicant la situació. Vaig pensar que allò ho havíem de fer al Liceu. Vem traduir les òperes al català perquè la gent sabés què passava a l’escenari. I de vendre dues funcions de Wagner vem passar vendre’n mitja dotzena.

No hi havia la retolació que tradueix el diàleg i les cançons?

No, se suposava que la gent ja ho sap el què passa a l’òpera. Tothom se’ns va tirar a sobre, i al cap d’un any aquest sistema ja el feia servir tothom. També vem fer un conveni per regular les condicions laborals d’una orquestra fixa.

La modernització i la seguretat eren temes primordials?

L’arquitecte Ignasi Solà de Morales em va demanar els plànols del Liceu ... no hi havia plànols, els propietaris no en sabien res. En sis mesos els vam tenir fets. Calia planificar el futur del teatre. Una anècdota molt divertida és del dia que vaig anar a veure unes monges propietàries d’una finca adjacent. Elles no volien vendre perquè els proporcionava unes rendes, però jo els hi vaig dir que no els convenia tenir-lo perquè allà hi havia un meublé. I les dones: ‘i qui problema hi ha en que s’hi venguin mobles?’ Els ho vaig aclarir i desseguida van vendre.

Quan va començar la reforma?

La idea era que es fes després dels Jocs Olímpics. Havia aconseguit que ens deixessin el Tívoli per fer-hi les funcions i volia el Principal, que és a la vora del Liceu, per als assaigs. No hi va haver manera. Des de Convergència de l’Ajuntament s’hi van oposar.

Però no era en Pujol qui l’havia reclamat?

Sí, noi, la política és així.

Així, mai es va iniciar?

Em vaig cansar de tenir aquests entrebancs i vaig plegar. En Pujol em va dir ‘Busquets, què has fet!’. Però ho va entendre i em va dir que no m’allunyés gaire. I un dia em va venir a buscar per desencallar la posada en marxa del Teatre Nacional de Catalunya.

Què va pensar quan es va cremar el Liceu el 30 de gener del 1994?

No em va agafar de sorpresa. Jo sempre anava al Liceu quan sabia que s’havia de fer una operació complicada, tenia el cotxe de bombers a fora. Va ser una imprudència deixar que un operari, que no va tenir cap culpa, fer una cosa sense control. Provocat? No, no, una imprudència com una casa.