L'EXPOSICIÓ: "Adolf Mas. Els ulls de Barcelona"
Lloc: KBr Fundació Mapfre. Av. del Litoral, 30. Barcelona. Dates i horaris: fins al 8 de maig. Obert de dimarts a diumenge i festius, d’11 a 20 h. Entrades: 5 euros (inclou també la visita a l’exposició de Lee Friedlander. Venda i consulta d’altres tarifes a la web kbr.fundacionmapfre.org. Catàleg a la venda per 29,90 euros. #KBrAdolfMas @KBrAdolfMas
Hi ha un misteri que, com els bons misteris, resta irresolt: per què Adolf Mas i Ginestà (1860-1936), fill d’una família benestant de Solsona, d’avi notari i pare procurador, que tenia una feina estable com la del pare, el 1887 ho va deixar tot per dedicar-se a la fotografia? Vist amb retrospectiva, no va ser una mala decisió perquè, com afirma el reconegut historiador de l’art Francesc Fontbona, president de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, Mas és un «gegant» d’aquella tècnica amb aplicacions artístiques i documentals que a la Barcelona de les primeres dècades del segle XX va ser l’eina de treball d’altres gegants com Gabriel Casas, Agustí Centelles, Antoni Campañá i Josep Brangulí, per citar alguns noms indiscutibles. En temps real, però, els contemporanis del canvi de rumb de Mas podem imaginar que poc deurien entendre el tomb que va fer la seva vida.
«Per què va deixar la feina?», es pregunta Carmen Perrotta, comissària de l’exposició "Adolf Mas. Els ulls de Barcelona", que acull el Centre de Fotografia KBr Fundació Mapfre. «No se sap», respon: «A les entrevistes que va concedir, els anys 20, mai en va explicar el motiu. El que sabem és que es va formar com a fotògraf a Barcelona, però no va comentar el perquè ni en quins tallers es va formar». Consta, però, que el 1890, com a molt tard, perquè també es desconeix la data exacta en què va deixar la Catalunya Central, ja era a la capital: aquell any es va casar amb l’Apolonia Castañeda de Ortega (1866-1954), una noia d’Itero de la Vega (Palència) que treballava de modista, i l’any següent va néixer el primer fill de la parella, en Pelai, que amb el temps també va adoptar l’ofici del pare. Per completar el retrat familiar cal indicar que el 1896 va arribar al món en Màrius, mort d’una meningitis tuberculosa el 1902.
Una ciutat en expansió
Perrotta no dubta en afirmar que «Mas va esdevenir els ulls de Barcelona, era present en tot el que hi passava». Des de l’ambient cultural fins als canvis urbanístics que estaven mudant la fesomia de la capital catalana, passant per l’emergència d’institucions assistencials, les festes populars, l’activitat esportiva, la renovació pedagògica o el flaire de modernitat que de mica en mica impregnava la ciutat. La voracitat d’Adolf Mas ens permet disposar avui en dia d’un llegat imponent que ens mostra aquella Barcelona que es desvetllava al futur. «Mas ens ofereix una visió molt àmplia de la societat catalana», afegeix Perrotta, responsable d’una mostra que presenta dues-centes fotografies, altres materials documentals i s’estructura en quatre àmbits que parlen de la figura del solsoní, la relació amb Els Quatre Gats i el món artístic i intel·lectual de Barcelona, la seva mirada polièdrica a la ciutat i la constitució de l’Arxiu Mas.
La mostra arrenca amb la projecció de plaques originals de l’època en les quals es veu Mas impartint conferències. Un collage que substitueix l’habitual imatge fixa que dona la benvinguda al visitant d’una exposició i que permet veure per primer cop retrats i instantànies fins ara inèdites. Dins les sales que la KBr dedica al solsoní, s’exhibeix una de les fotografies seves més antigues que es conserven, un retrat del seu germà Innocenci en un exterior sense identificar, dedicada i amb el segell d’Adolf Mas.
Per tant, encara no havia canviat el segle i ja exercia com a fotògraf, tot i que en els anuaris comercials d’aquells anys hi apareix com a venedor de teixits. «El 1901, Mas era el director d’un establiment de fotografia i ja surt als anuaris com a fotògraf», indica Perrotta. Un any abans, afegeix, ja havien sortit treballs seus de temàtica esportiva a la premsa, «i això indica que era un fotògraf amb experiència».
Exposicions precedents en altres institucions barcelonines ens han parlat de la feina de Mas documentant l’urbanisme derruït per la construcció de la Via Laietana o la important tasca d’inventariar amb imatges les pintures murals de les esglésies romàniques del Pirineu català, en aquella decisiva expedició del 1907 capitanejada per Puig i Cadafalch. I, en un altre registre, bona part de la fama del solsoní la devem també a les fotografies de l’art de l’Estat espanyol que donen nom a l’arxiu que custodia el seu llegat, la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.
Fotògraf de raça
La nova mostra de la KBr amplia la mirada i posa sobre el mapa la xarxa de complicitats i l’abast del treball d’Adolf Mas a la ciutat comtal. Un parell de retrats realitzats per l’Estudi Napoleón i Pau Adouard són un senyal inequívoc dels vincles que el solsoní va teixir amb els ambients de la fotografia professional de la ciutat. «Mas va tenir el seu primer estudi al número 277 del carrer Rosselló, seu de la residència familiar, i va obrir la seva primera botiga, l’Helius, al 5 de la Ronda de Sant Pere, en la qual consta com a director, però va durar pocs anys. Després, va deixar de vendre i es va dedicar a fer fotos», explica la comissària de la mostra. El pas següent va ser l’obertura de l’Établissements MASS, que es va publicitar en català, castellà i anglès fins que es va consolidar l’opció catalana.
Entre altres peces com estampes i albarans i unes proves de color del logotip de l’establiment de Mas realitzat per l’artista calafí Alexandre de Riquer, s’exhibeix també el medalló amb la icona del negoci creada per Eusebi Arnau. Les relacions de Mas amb els artistes de la seva època van ser fructíferes i en el segon àmbit hi podem veure vistes de tallers de pintors com Oleguer Junyent i escultors com Josep Llimona, imatges en acció de la ballarina Tórtola Valencia i la cantant Maria Barrientos i vistes del restaurant Els Quatre Gats, «probablement, on tot va començar», anota Perrotta assenyalant la influència del caliu creatiu que es va viure en aquest emblemàtic local que va durar només sis anys obert en el canvi de segle.
En aquest àmbit destaca també una secció dedicada als retrats. Tal com explica la comissària, «Mas mai es va especialitzar en el retrat, però el va treballar a través dels personatges il·lustres, i a vegades va publicar en premsa il·lustrada». Perrotta afegeix que «la retratística de Mas, un autor més associat a la conservació del patrimoni, no s’havia estudiat; podem dir que no es va unir al pictorialisme, però el seu tipus de retrat ens hi remet».
Barcelona va començar a canviar el dia que les muralles medievals van anar a terra, el dia que es va aprovar el pla Cerdà, el dia que es van agregar viles veïnes com Sants, Sant Gervasi, les Corts i Sant Andreu, entre altres. Hi ha molts dies que van anar configurant la nova personalitat de la ciutat i Adolf Mas, en els primers anys del segle XX, en va ser un testimoni privilegiat. «L’hem de considerar un dels primers reporters gràfics de Catalunya», apunta Carmen Perrotta: «Ell era allà on hi havia actes que calia documentar gràficament».
La ciutat era territori abonat a la diversitat i la sorpresa. En una fotografia veiem un home que fa un salt mortal al parc de la Ciutadella enmig d’una gran expectació i en el transcurs d’una festa de la Federació Gimnàstica Espanyola; en una altra, tenim una panoràmica de l’esplanada del Tibidabo plena de dones i homes que contemplen un eclipsi de sol; una de ben curiosa ens mostra la sessió d’hidroteràpia a l’aire lliure, sota un porxo, de les asilades pre-tuberculoses de la Casa Provincial de la Caritat, a Horta. I així, fotografia a fotografia, Adolf Mas es va convertir en els ulls de la Barcelona que es renovava, que es transformava, que creixia, que acollia dins els seus cada cop més extensos límits nombroses formes de vida, milers d’històries.
En l’àmbit formal, explica Perrotta, el solsoní va tenir molta cura en el tractament de la llum. «Els contrastos lumínics són importants per crear les imatges, i en les fotos de Mas sempre hi veiem portes i finestres que il·luminen», afegeix la comissària, que ressalta alhora com l’autor de la Catalunya Central també era molt conscient de la importància dels punts de vista. Adolf Mas és un misteri però també una certesa: la història del fotoperiodisme català no es pot escriure sense la seva inqüestionable aportació.
L'ARXIU DE PATRIMONI ESPANYOL MÉS POTENT
La pervivència de l’obra d’Adolf Mas en els nostres dies, més de vuitanta anys després de la seva mort, la devem a la constitució de l’arxiu que avui en dia custodia la Fundació Amatller d’Art Hispànic. Un espai de l’exposició explica a l’espectador com el solsoní va ser molt conscient de la importància de tenir ordenat i inventariat el material que anava generant com a fotògraf.
Adolf Mas, a partir del 1910, va canviar de registre temàtic i es va dedicar a referenciar el patrimoni artístic i monumental, especialment quan, el 1915, va rebre l’encàrrec de crear un repertori iconogràfic d’Espanya. I així, amb el pas dels anys, va arribar a crear un arxiu de consulta pública que, a la seva mort el 1936, incloïa uns 100.000 negatius.
Tal com explica la comissària de l’exposició, Carmen Perrotta, «hem volgut presentar la figura de Mas d’una manera àmplia i completa», i aquesta voluntat no seria possible sense tenir-lo en compte com a «gestor d’un dels arxius fotogràfics més importants de l’Estat espanyol».
El solsoní va començar a crear l’arxiu en una data tan inicial de la seva carrera com el 1900, i avui en dia és el fons fotogràfic de patrimoni espanyol més important d’Europa. Dècada i mitja abans de rebre l’esmentat encàrrec del repertori iconogràfic, Mas ja tenia clara la importància de documentar el patrimoni cultural i hi va dedicar bona part de la seva vida com a fotògraf.
«La participació de Mas en l’expedició planificada el 1907 per l’acabat de néixer Institut d’Estudis Catalans i que tenia com a objectiu explorar els territoris de la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça marcaria un punt d’inflexió en la seva trajectòria laboral», explica Perrotta: «El fotògraf ja havia treballat anteriorment en encàrrecs similars, tot i que de menys envergadura. De fet, són àmpliament conegudes les seves col·laboracions amb prestigiosos historiadors de l’art del moment, i els seus reportatges sobre espais patrimonials d’interès, com el monestir de Pedralbes a Barcelona (1904-1906), el monestir de Sant Ramon de Portell a Lleida (1904), la Seu Vella també a Lleida (1904) i l’església de Santa Maria de Terrassa (1905) tenen una certa notorietat».
El mateix Mas, com anota la comissària, va explicar el 1928 en una entrevista a La Veu de Catalunya que «jo era reporter fotogràfic, i les converses amb els arquitectes Domènech i Muntaner i Puig i Cadafalch em convenceren de fer el repertori iconogràfic de Catalunya». Així, quan el 1915 li van demanar que s’ocupés del repertori espanyol de cara a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, Mas ja tenia un bagatge. I aleshores, el seu fill Pelai i l’equip que Adolf havia format al seu voltant ja estaven assumint part de l’enorme quantitat de feina que li arribava.
Un gran volum que exigia estructura i organització: l’arxiu tenia naturalesa comercial però també era de consulta pública a través de les fitxes gràfiques que es posaven a l’abast de les persones interessades a la sala habilitada a l’estudi de Mas. Perrotta destaca que l’èxit de l’Arxiu Mas, que arriba als nostres dies, es deu no només a la imponent feina d’Adolf sinó també a la que van realitzar la seva dona i el seu fill, així com «el personal que hi va treballar, un equip constituït per aprenents, arxivers, dactilògrafes, fotògrafs (interns i delegats), oficials i directors de laboratori».
Després de la guerra espanyola, l’Arxiu Mas el va adquirir Teresa Amatller i avui en dia forma part del fons de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, a la Casa Amatller del Passeig de Gràcia.
