Les dones sempre són culpables

Les protagonistes són cinc noies que fan amistat a l’escola St. Helen quan tot just són unes nenes. Creixen, van juntes a l’institut i la vida els somriu, fins que el vincle s’esberla bruscament quan, ja adolescents, la fotografia d’una d’elles, l’Scarlett, corre de mòbil en mòbil a la velocitat de la llum pròpia de l’era de les xarxes socials. No és una imatge innocent: la noia hi apareix nua. I l’escarni i l’assetjament comencen a funcionar implacables.

L’obra tracta dues qüestions que malauradament no tenen fronteres: el bullying i la imposició de la vàlua d’una dona a partir del seu cos, el seu aspecte i la conducta que se li pressuposa. Víctima d’un atemptat al dret a la seva intimitat, l’Scarlett esdevé de seguida culpable. El patriarcat, a ple rendiment: les amigues se’n distancien per pressió social, perquè no volen que les relacionim amb ella, i l’espai que hauria d’ocupar la sororitat (la solidaritat amb l’agredida) s’omple de rebuig, burla i estigmatització.

La penalització social no és per al noi que galleja de múltiples conquestes sexuals («campió!, li diran i li riuran les gràcies) sinó per la dona: si té diversos amants és una fresca, per dir-ho finament, i en el cas contrari, una estreta. No hi ha alternativa, només la submissió als patrons de l’hetero-patriarcat i el masclisme. L’Scartlett és víctima del que s’anomena com a slut shaming (estigmatització sexual), però el grup la culpa a ella. Un gir pervers de la realitat.

Cristina López, Aida Llop, Clara Moraleda, Marta Niell i Laura Porta, dirigides per Carles Solsona i Nan Vidal donen vida a aquest grup de noies en un espectacle que presenta una escenografia intencionadament provocadora: un sorral amb cinc gronxadors que remeten a la innocència, jocs infantils com a decorat de la fi de la infantesa i l’assumpció d’uns rols que no han de transgredir.

L’obra, però, sap treure el cap del cercle viciós que atenalla l’Scarlett i viatja en el temps per mostrar-nos com, al llarg del segle XX, hi va haver dones que van combatre les convencions que discriminaven, menyspreaven i colpien les dones. Contra la imposició de rols i la pressió estètica, dones de totes les èpoques han combatut l’hegemonia de la mirada masculina i han anat fent forat en la consciència col·lectiva.

Girls like that actua com a mirall i com a denúncia. Que les primeres i principals assetjadores siguin les amigues de l’Scarlett posa de manifest com actua el patriarcat, com de subtils són les seves estratègies i com el pòsit de segles de primacia cultural i ideològica del punt de vista masculí han penetrat també en les ments femenines. El cos de cada dona és únicament seu, però la societat continua encara massa condicionada per l'herència rebuda. La brillant proposta que la companyia Càlam representa al Versus ens sacseja i ens rebel·la sense sentimentalismes i posant el dit a la nafra.