Manresa acollirà aquest cap de setmana la primera edició de Terra, una Mostra de Cinema de Natura, organitzada per l’associació Meandre. Un dels seus plats forts serà la projecció de La sal de la tierra. Aquest documental, rodat el 2014, segueix les passes del fotògraf Sebastião Salgado, que durant quatre dècades explorà al llarg dels cinc continents els paisatges més indòmits i reveladors. El seu director, Wim Wenders, fou un dels noms més destacats del cinema d’autor dels anys setanta i vuitanta (ens va regalar obres mestres com En el curso del tiempo, El amigo americano i Cielo sobre Berlín), però en les últimes dècades ha excel·lit sobretot en el camp del documental (títols formidables com Buena Vista Social Club, The Soul of a Man i Pina). La càmera del mestre alemany es fusiona admirablement amb la mirada reivindicativa de Salgado, i el resultat final és un cant ecologista que traspua un humanisme serè, bell i esperançador. Molt diferent, però igualment magnífica, és la producció japonesa Mi vecino Totoro. Una de les obres majors de Hayao Miyazaki, un dels genis fonamentals de la història de l’animació. L’artífex de perles com El viaje de Chihiro i La princesa Mononoke va crear el 1988 aquest memorable Mi vecino Totoro. Aquest llargmetratge ens submergeix en l’aventura de dues germanes, Satsuke i Mei, que es traslladen al camp per acompanyar la seva mare malalta i descobreixen en els boscos uns éssers màgics. El cineasta nipó captura el misteri més poderós de la natura en un viatge oníric, traçat amb una inventiva visual desbordant. Un conte preciós que es revela finalment com una al·legoria fantàstica sobre la necessitat d’obrir sense complexes la nostra ment per poder comprendre i gaudir de totes les meravelles, més o menys amagades, que ens envolten. Les dues cireretes d’un pastís summament apetible.
