Fa un dia rúfol. La immensa còrpora del director americà Orson Welles baixa del castell cap a la vila de Cardona, dijous al migdia. A la nau central de la col·legiata de Sant Vicenç, els seus ajudants preparen una escena amb John Gielgud fent d’Enric IV, en l’esplèndid patchwork shakesperià titulat Campanades a mitjanit. L’Orson està fart dels antulls de l’infatuat actor anglès. D’altra banda, se sent corprès per uns símptomes de por escènica, i no vol que li passi com davant d’en John Huston, quan va declamar amb entrebancs el sermó del Pare Mapple a l’inici de Moby Dick.
Sense destorb, arriba a la plaça de la Fira. Els cardonins ja s’han acostumat a veure’l i li tenen un cert respecte, tan alt i gros, cofat amb un Stetson d’ala ampla i fumant un llarg havà. Se’l miren de lluny, alguns fins i tot li dediquen un tímid somriure, però no se li apropen a demanar-li res. És un personatge massa famós, inabastable, que fa servir una veuarra en anglès i ha estat casat amb la Gilda.
S’asseu a la taula d’un bar sota les voltes, cara a la vall, i demana al cambrer un Punt e Mes, el gloriós aperitiu de Carpano, que va tastar quan rodava Othelo a Venècia i no l’ha pogut deixar des de llavors. Mentre fa girar l’esplèndid Montecristo de l’1 entre els seus llavis, descobreix la presència d’un homenet davant seu, que l’està mirant amb atenció. Calb, mal afaitat, vestit pobrament. Una màniga de la jaqueta va buida i doblada a l’espatlla amb un imperdible, els pantalons li fan bosses i la camisa se li esfilagarsa al coll i als punys. Welles s’adona que, en realitat, aquell home està sotjant el cigar i obrint les narius al deliciós perfum que desprèn.
Welles el saluda amb la mà i l’home fa un parell de passes i diu, en un anglès espavilat: «Please, don’t throw away the cigar!». Welles el convida a seure al seu costat i demana un altre Punt e Mes per a ell. Després, es treu l’estoig de pell amb els cigars i n’hi ofereix un. El convidat se’l posa amb molta cura a la butxaqueta del pit per no trencar-lo. «Me’l fumaré el diumenge», diu amb un espurneig als ulls. Welles el fa xerrar, amb aquell clima de confiança que sap crear al seu voltant.
El company es diu Norbert, va néixer a la Franja i es va fer mestre de poble. Quan va venir la guerra civil es va haver d’afiliar a la CNT, com tothom de l’ofici. No li va costar gaire fer-ho, perquè li agradaven els ideals anarquistes de la fraternitat, la solidaritat, el poder assembleari i la llibertat que s’obrien a la vida individual i social. Van venir els nacionals i el van fer fora de l’escola. Un veí que li tenia tírria aneu a saber per què el va acusar de què sé jo i el van tancar a la presó, d’on va sortir per anar a picar pedra al Valle de los Caídos. Allí va patir l’accident que li va costar perdre el braç i anar una mica coix de la cama dreta. Després ha tornat a Cardona, fa de sagristà per quatre rals i canta sarsuela al cafè El Centru cada dissabte.
Orson Welles el convida a sopar amb tota la trepa aquella mateixa nit. Allí, Norbert s’aixeca i canta l’ària de La Dolorosa, amb tant de sentiment que a la Marina Vlady se li humitegen els ulls. En Welles li regala tot l’estoig de puros i ell se’n torna al seu cau de la Coromina havent sentit les campanades, en pau amb tot el món.
