Quan el 1992 Santiago Segura va rodar el seu primer curt (el destraler Evilio) mai s’hauria pogut imaginar que tres dècades més tard esdevindria una personalitat extremadament popular i dedicada essencialment a un cinema familiar. La metamorfosi artística (i física) del polifacètic autor de Carabanchel ha estat realment cridanera. La figura gamberra i friqui que protagonitzà la icònica El día de la bestia i s’estrenà com a realitzador en el camp del llargmetratge amb la paradigmàtica Torrente, s’ha convertit en un producte de consum completament adotzenat i creativament estèril. Santiago Segura és un dels pocs valors segurs comercialment del cinema espanyol i ja fa molts anys que ha posat el pilot automàtic i aplica la llei del mínim esforç creatiu per tal d’aconseguir la màxima eficàcia taquillera. L’única nota curiosa del seu nou treball, Padre no hay más que uno 3, rau en què es tracta d’una comèdia nadalenca... estrenada el juliol. Aquest nou lliurament d’una franquícia iniciada fa tres anys recull noves peripècies d’una família espanyola. La filla de Javier, Sara, trenca amb el seu promès, Ocho, i aquest cerca la complicitat del seu sogre per recuperar-la. Padre no hay más que uno 3 suposa una actualització de la fórmula més casposa del cinema familiar espanyol (recordem l’emblemàtica La gran família i tots els seus succedanis) i reflecteix eloqüentment l’actitud d’un director que s’ha decantat obertament per la vessant més còmoda i insulsa i es limita a conrear un cinema tou, especulatiu i insubstancial que esprem fins als nivells més paupèrrims (pensem en la degeneració progressiva de la nissaga Torrente) una marca d’èxit. No trobareu, doncs, ni un gram d’enginy en aquesta nova i encotillada comèdia espanyola que, malauradament, no serà l’última d’una franquícia cinematogràfica de molt poca volada.
