Isabel Palà: «Hem de ser sincers, ensenyar i explicar als nens que la mort és una part de la vida»

La periodista manresana Isabel Palà (1984), presenta el seu primer llibre de literatura infantil On s’amaga l’avi?, publicat per Edicions Parcir i amb il·lustracions del navassenc Valentí Gubianas. Un conte il·lustrat que tracta sobre el concepte de la mort i com els infants poden entendre la pèrdua d’un ésser estimat. A més, el final del llibre compta amb una guia de recomanacions pràctiques perquè els adults puguin acompanyar els infants en el procés de dol. Demà a les 12 h es presentarà a la llibreria Parcir de Manresa.

D’on surt la idea?

De la mort del meu avi matern el 2020 amb la pandèmia. El meu fill, que aleshores tenia quatre anys, se li va despertar molta curiositat i va començar a fer-me moltes preguntes. Vaig tenir la necessitat de trobar una eina per poder-li explicar la mort del besavi amb un llenguatge adequat per a ell i a partir d’aquí vaig començar a escriure el conte.

Tenia un bagatge de literatura infantil?

Sí, a casa ens agrada molt la literatura infantil. Fem servir els llibres com a recurs per gestionar els conflictes, pors o emocions que et pots trobar en el dia a dia.

Els protagonistes del conte es diuen igual que a la realitat?

A l’avi Rafael li he mantingut el nom, però a la resta de personatges els hi he canviat. Tot i que el meu fill va ser la font d’inspiració, pot ser un recurs per a altres nens.

Per quina edat el recomana?

És molt relatiu perquè hi ha nens de quatre anys molt madurs i altres no tant, però diria que és per tots aquells nens que comencen a tenir cert interès o curiositat per saber què és la mort i el llenguatge del conte es pot adaptar a l’edat que es necessiti. Segur que els més petits es fixaran més en les imatges i els més grans voldran entendre més la història i relacionar-la amb el seu entorn.

Les il·lustracions són del Valentí Gubianas. Es coneixien?

El vaig conèixer quan vaig treballar a TV Manresa. Volia que fos un llibre de quilòmetre zero perquè aquí a la zona tenim molt talent. El Valentí és de Navàs, vaig pensar en ell i li va agradar el projecte. Les il·lustracions són una pota fonamental del conte i els seus dibuixos tan onírics, imaginatius i amb colors alegres atrapen i connecten molt amb els infants.

Hi ha més il·lustració que lletra?

No, la il·lustració i la història estan molt integrades i van molt de la mà. Els dibuixos complementen el text un 100%.

Quant ha trigat a escriure’l?

Tot i que el gruix del conte el vaig escriure just després de la mort del meu avi, ha tingut el seu procés maduratiu. Pel camí s’han mort dos avis més que m’ha acabat d’empènyer a publicar el llibre.

Tenia un horari fix per escriure?

No, no tenia cap horari. Tot i que l’estructura del conte ja la tenia, l’he anat revisant, repensant o ajustant a estones quan els nens dormien o estaven entretinguts. Quan tens dos fills, fas el que pots.

Seguirà fent llibres?

No ho descarto, escriure sempre m’ha agradat i m’ha anat molt bé. L’escriptura és un mirall de què et passa a cada moment.

Es parla poc de la mort amb els infants?

Fa temps es vivia molt d’esquena a la mort, ara hem començat a canviar el rumb. No només amb la mort, sinó amb molts altres temes. A vegades els adults no sabem gestionar aquest tema perquè no ens han ensenyat les eines suficients i quan l’hem de tractar amb un infant, tendim a apartar-lo. Hem d’entendre que són persones i també transiten un procés de dol d’una persona estimada.

El llibre té, doncs, la intenció d’educar grans i xics?

Sí, tot i que el conte és pels nens, quan vam treballar-lo amb el Toni Daura, editor de Parcir, vam creure oportú afegir aquesta guia pels pares. Tot i que m’he documentat i demanat consell a la Gemma Calmet, psicòloga especialitzada en infants, de Manresa, també m’he basat en la meva experiència i amb el que a mi m’ha funcionat. La Gemma em va aportar el seu feedback i entre les dues vam acabar de confeccionar la guia, crec que ha quedat molt rodona.

Un exemple del que hi trobem?

La guia compta amb deu consells i un que a mi m’agrada molt és compartir un ritual amb l’infant. Si pensem que és petit per anar a l’enterrament, podem buscar una alternativa i fer-la a mida per la seva edat. Per exemple pintar un mandala, encendre una espelma al menjador, fer un dibuix, però sempre que a l’infant li vingui de gust sense forçar res. Un altre consell és no amagar les emocions, ja que evitem que no ens vegin plorar, però som un mirall per a ells i com les gestionaran ells en un futur. Hem de ser sincers, ensenyar-los i explicar-los que la mort és una part de la vida, que aquella persona que ha mort no tornarà l’endemà mateix. També podem buscar altres recursos com llibres, cançons o pel·lícules que ens ajudin a explicar-ho d’una forma més visual.

Quina és la lliçó del conte?

Quan perdem un ésser estimat, no l’hem de buscar a fora perquè no tornarà, sinó que l’hem de buscar a dins perquè el tindrem per sempre més dins el cor.

Subscriu-te per seguir llegint