L'art sanador de Josefa Tolrà i Madge Gill

Un art fora del mercat, de l’acadèmia, dels estàndards i dels protocols. Un art de la cura, la sanació, del coneixement que es genera a la llar i a la família, un art feminista i pacifista. Un art que beu de l’espiritualitat i la teologia i l’antroposofia. Un art de la humanitat. Descobrir les obres de Madge Gill (1882- 1961) i Josefa Tolrà (1880-1959) que exhibeix el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb motiu de l’exposició La mà guiada causa estupor, admiració, neguit o una profunda curiositat. En cap cas indiferència.

«Qui són Madge Gill i Josefa Tolrà?», es pregunta retòricament Pilar Bonet, comissària d’una mostra que posa de relleu els punts de contacte entre dues artistes que «no es van conèixer mai». Tal com explica l’estudiosa i membre del grup de recerca Visionary Women Art, «una va viure a Londres, l’altre a Cabrils, al Maresme, però van coincidir en el temps, en circumstàncies espirituals, en dols personals, en ferides de l’ànima, en ser dones i en el seu treball». I ara, les seves obres, volgudament barrejades i sense cartel·les, també comparteixen espai en unes sales de la secció d’art modern escenografiades amb unes cortines «amniòtiques» que volen ambientar l’escenari domèstic on van crear al llarg de les seves vides.

«Cap museu s’ha atrevit a fer una sincronia, un diàleg, amb dues artistes tan poc conegudes com la Gill i la Tolrà», afegeix Bonet, lloant la iniciativa del MNAC. Fora de tot circuit comercial, dels llibres i els cànons, la seva obra «ens impacta, ens impressiona». Van ser «dues dones creatives, artistes, que no tenien una voluntat estètica ni operaven dins del debat acadèmic o del món de l’art, el que van fer és en l’origen i l’essència de l’art de tots els temps i totes les cultures». Incidint en aquest aspecte, apunta que «el discurs crític, el pensament estètic, és un relat, un consens inventat, tot això es desfà davant d’aquestes dues dones, que van a l’essència de l’art, a l’experiència interior, més a prop de l’experiència mística i els sabers esotèrics que de l’acadèmia». I assumeix el caràcter «d’un procés màntric, sanador».

Hilma af Klint marca el camí

D’una generació anterior a les de Tolrà i Gill va ser Hilma af Klint (1862-1944), un nom indispensable per explicar que «hi ha un abans i un després» de la redescoberta de l’artista sueca. Fa cinc anys, l’exposició que li va dedicar el Guggenheim de Nova York -Pintures per al futur- va aixecar una expectació sense precedents, fins el punt que, amb 800.000 espectadors, es va convertir en la mostra més visitada en la història del centre. «Això volia dir que passen coses, que el volcà està en erupció», afegeix Bonet.

L’obra de Hilma af Klint «ens ofereix repertoris visuals increïbles, que ens permeten una cosa més: fer un gir hermenèutic, que posicioni la cultura de les dones, la política, com diu la teosofia, d’una vida altruista i una experiència de sororitat com a fonts primordials d’inspiració i coneixement i entenc inspiració com l’experiència relacional del cos i de l’ànima. I no un discurs intel·lectual monocanal». L’antecedent de l’artista sueca «ha anat molt bé perquè ens ha donat més poder per començar a repensar les coses. Fa deu anys no hi havia cap monografia de Hilma, ara hi ha de tot, és un fenomen».

Per a aquest dona artista, indica Bonet, «l’al·legat teosòfic d’una vida neta i una ment oberta, permet progressar com a humanitat, i aconseguir la unió entre ànima i univers, que és el que encara ens preocupa tot i que sembli impossible». La comissària cita Donna Hawaray per parlar «d’aquest pensament tentacular» per «ser capaços nosaltres de relacionar-nos amb el món i totes les formes de la vida, sense distingir el secular de l’espiritual, l’humà del que no ho és, en la defensa d’una concepció integradora i no binària de la vida. La creativitat de la Hilma té sentit si recupera i fa un al·legat a favor de la tradició de l’epistemologia de les dones i el feminisme, és a dir, de la política de l’amor».

El camí obert per la presentació del llegat de Klint ha fet més comprensible la dimensió de l’obra de les dues protagonistes de l’exposició del MNAC. «Em feia por saber com ho ambientarem», reconeix Bonet, «però l’equip va entendre perfectament que això no era una exposició de dones ocultistes satàniques amb lletres negres i raigs de sang queient. Calia que l’espai deixés de ser un cub blanc i tingués una certa atmosfera d’espai domèstic. És molt important aquesta concepció d’espai domèstic, la casa, la llar, la família. No li hem donat importància perquè sempre parlem de l’acadèmia. La casa és on s’aprèn, on rebem els models i és font de coneixement. Elles dues treballen a casa, no tenen un taller, i quan comencen a dibuixar diuen que han sentit una veu, tot comença igual, l’escolta de la veu, molt de la tradició mística, he escoltat una veu, he vist una figura i m’ha dit tal cosa, santa Teresa de Jesús també ho deia, i no és satànica. La veu les convoca, els dona un missatge, primer estan atemorides, però després s’adonen que poden fer de mediadores i que serà la seva missió de vida en aquest planeta i és el que fan un cop són grans». De fet, «la Madge comença a dibuixar quan té 40 anys i la Josefa quan en té 60, per la maduresa i perquè és quan has recollit més ferides de l’ànima, has perdut dos fills, les dues, has tingut dols importants i a partir d’aquí comença el seu treball».

El dibuix psíquic, l’escriptura automàtica, l’ús de tècniques molt lligades a la pràctica femenina com el dibuix, els brodats i els dietaris, la funció sanadora i el reconeixement de paradigmes com la dissolució de l’autoria i l’ús del procés col·laboratiu són trets bàsics en la construcció d’una obra plena d’una simbologia pròpia, feta de túnels, escales, forats, punts de llum, ... Un art «mediúmnic» i «visionari» de dues creadores que «dibuixen allò que els ulls no veuen». Explica Bonet que «el treball d’aquestes autores és més ètic que estètic, parlen de condicions de vida, relacions humanes, justícia social. Les paraules que més fa servir la Josefa Tolrà són amor, fraternitat i justícia». Fins ara oblidades, ignorades o menystingudes, La mà guiada ens eixampla la mirada.