«La dona encara està en situació d’inferioritat»

Impossible transcriure tot el que vam parlar. Impossible resumir en dues línies el seu currículum... O sí. De fet, ha dedicat la seva vida a lluitar pels drets de les dones, el que vol dir implicació social, associativa, professional, sindical... Treballadora social vocacional i impulsora del moviment feminista a la comarca, Montse Margarit, de 82 anys, manresana nascuda a Barcelona, rebrà avui (19 h) al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa el 41è Premi Bages de Cultura. La seva glossa la farà Marga Martínez Figueras, mestra i cofundadora de l’Associació de Dones del Bages i del Centre de Planning Familiar. Amb una memòria envejable, diu que prefereix llegir a mirar la televisió, que li encanta la novel·la negra (està llegint Michael Connelly), l’òpera i escoltar les notícies a la ràdio de bon matí. No és de dormir gaire i està convençuda que si la igualtat existís tothom hi sortiria guanyant. Tothom.

Feminista des que se’n recorda.

Sí, això ho tinc molt clar. No és que m’hi tornés. La meva mare mai no havia dit mai la paraula feminista però tenia molt clar que a la nena l’havia de pujar igual que als nens. Per fer les tasques de casa em cridava a mi però volia que estudiés i treballés, com els meus germans. I jo també ho vaig tenir clar. La sort és que quan era joveneta em vaig relacionar amb persones que també pensaven així. I vaig trobar un company, que ha estat el company de la meva vida, que això ho tenia quasi tan clar com jo.  

Quasi?

Dic quasi perquè els homes no acaben mai de tenir-ho igual de clar. Quan algú està en una situació de privilegi, encara que entengui i comprengui, no és el mateix. Fixa’t en el protocol quan el nomenament dels i les ministre: a les dones sembla que les acompanyin i petó a la galta; en els senyors, amb una encaixada s’acaba. Aquestes coses són subtils però tenen molta importància.

Ara, la lluita no és només de les dones.

La nostra regidoria a Manresa ja fa temps que es diu Regidoria de Feminismes i LGTBI. Totes les diferències de gènere, que existien però no a la llum, eren perseguides i amb presó. Primer vam lluitar com a dones i ho vam centrar molt en la dona, la veritat. És una diferència respecte ara. Encara hi ha molta gent que diu que tot això del gènere no és important que, al capdavall, tots som persones. És clar que som persones! Però no som iguals.

Respecte els homes?

L’educació i la cultura patriarcal existeixen de fa segles i costarà molt erradicar-les. Començant per nosaltres mateixes.

La dona és la pitjor enemiga d’ella mateixa?

Sí, de vegades sí. I continuo sentint molta vergonya aliena amb l’ús de dona-objecte que se’n fa en el cinema, la publicitat o la televisió. És discriminatori total. 

El millor que van aconseguir les dones de la seva generació?

Canviar les lleis, que era començar de zero. Ara, a nivell legal hi ha una igualtat, també laboral, tot i que hi ha una bretxa salarial important. Però si s’apliqués la llei això no hauria de passar. Vam aconseguir que la llei fos igual per a homes i per a dones, que era un dels objectius del feminisme d’aquella època.

Si li diuen que retrocedim, què en pensa?

Depèn. Jo soc molt positiva i en alguns casos crec que no és veritat. Abans, els maltractaments, els abusos... es tapaven. Com a treballadora social em trobava que la mateixa família em deia que convencés a la dona perquè aguantés. Aguantar era el normal.  

Però?

En els últims 50 anys hi ha hagut canvis tecnològics revolucionaris però la velocitat no ha estat la mateixa en d’altres camps. La dona encara està en situació d’inferioritat respecte l’home. El que deies tu l’altre dia: el Premi Bages de Cultura: 41 edicions, 8 dones. Mira la proporció.

Petita. Molt petita

En l’agraïment, el que vull destacar és que les dones estem molt invisibilitzades. Fem un treball gratuït a casa i com a cuidadores: la canalla, la gent gran, malalts.... i les feines més mal pagades. Estalviem un munt de diners a la societat! Algunes feministes hem dit que si paréssim de veritat dos dies, passaria alguna cosa... Ara, que també estic a la Plataforma de gent gran i veig les pensions... hi ha una diferència abismal. Quan es parla de discriminació, l’OMS situa en primer lloc el racisme, després el masclisme i en tercer lloc l’edatisme. Doncs les dones som doblement marginades. Quan ho vaig dir, un home em va dir que era molt masclista (riu).

No serà el pitjor que s’ha sentit a dir...

No. Recordo paraules gruixudes a la La Gazeta de Manresa quan el moviment feminista de Manresa es va legalitzar. No s’entenia.

Ara sí?

És diferent. Ara, en el tema de la dona, s’impliquen els polítics. El primer ajuntament democràtic de Manresa després del franquisme era del PSC I del PSUC. Teníem molt clar que volíem obrir un servei de planificació familiar a Manresa: contracepció, sexualitat femenina.... Però ens vam haver de barallar molt amb el govern més d’esquerres que podia haver sortir per obrir el servei de planificació familiar a la ciutat. 

Per què?

Potser érem massa atrevides, volíem un servei que fos públic, municipal, a càrrec de l’administració, i que les professionals i les usuàries poguéssim també estar en un òrgan de participació per fer-ne seguiment. Va ser municipal però gestionat externament per una cooperativa que vam crear nosaltres mateixes. I parlo del 1981. Crec que vam ser el tercer servei de planificació de tot Catalunya. Vam ser unes dones molt lluitadores. 

I continua sent una dona molt activa. No la veig avorrida.

(Riu) Estic encara al Consell Municipal de la Dona. He treballat amb totes les regidores i ho he continuat fent després de jubilada; ara, també, a la Plataforma de gent gran... He estat sempre afiliada a CCOO i he fet un treball sindical. I ho he seguit fent perquè estic a la federació de jubilats de CCOO... Vaig afluixar després de la mort del meu company. Això m’ha trascocat la vida. 

Que n’espera de l’homenatge?

Que arran del premi se’n parli més de tot el que ha aconseguit Manresa gràcies al moviment de dones: serveis, regidoria... Hi ha moltes joves que tenen ganes de fer coses per les dones. Jo voldria que n’hi haguessin més en el Consell Municipal de la Dona perquè crec que s’ha de treballar des de dintre però a les joves el tema institucional no els agrada. 

Divorci entre societat i institucions?

Segurament. Nosaltres veníem d’una dictadura.

Amb què es queda?

Amb el treball social, jo no vaig fer de treballadora social fins que ja era gran. Vaig anar a la universitat per treure’m el títol. Volia entrar a l’administració pública. I amb Art Viu, m’omplia. A la meva vida he pogut fer molt el que m’agradava gràcies a la meva família i al meu company. Sempre els he tingut a favor, i això és molt important. I no oblido el meu fill i la meva jove, que és superfeminista.