Amor Estadella, escriptora: «Creem excuses per defugir l’emoció, però el problema creix»

Amor Estadella Puigvert té 86 anys i és una de les ments humanament més lúcides de la cultura catalana. La seva trajectòria és també una de les més riques i multidisciplinàries que ningú hagi pogut somiar mai: escriptora, pintora, escultora, model, dissenyadora de vestits, gestora d’antiguitats, tarotista, mèdium… Per algunes de les seves sorprenents habilitats, molts la ignorarien. Però fer-ho suposaria també ignorar una personalitat d’una fascinant saviesa emocional i creativa. Per això hem volgut precisament parlar amb ella i abordar allò que la fa més que especial.

Amor és un nom preciós per algú que tracta amb les emocions dels altres. Com és que li van posar els seus pares?

Amb un pare anarquista de família revolucionària, i una mare bruixa de família catòlica… Pols oposats! Però el destí ho uneix tot. L’amor entre dues persones pot unir allò que sembla impossible.

Durant tota la seva vida va mantenir una actitud completament multidisciplinària.

No suporto repetir-me. Quan a l’escola em feien copiar per memoritzar, m’adormia. Necessito crear.

Què és la creativitat?

És fer el que sents sense posar-te obstacles. Des de tu mateix, en la forma més pura. Preferiblement sense cap acadèmia que t’hagi ensenyat res. Per propi convenciment, des de l’ànima, creient cegament en un mateix.

En alguna ocasió ha dit que «l’única veritat són els sentiments».

M’ho va transmetre una amiga morta. Em va donar el missatge, Aqua verum, i va desaparèixer. Sabia perfectament el que jo entendria. Va donar significat a una part determinant de la meva vida. Sempre que he anat en contra d’aquesta idea, he comès errors.

Pensem massa i sentim massa poc?

Per descomptat. Ens atribolem molt amb les coses que ens passen. Creem excuses lògiques per defugir l’emoció, però el problema creix a dins nostre.

Vivim poc en el present?

El budisme ho explica amb claredat. Quan vaig canviar de casa per darrera vegada em vaig trobar en una situació molt precària. Però això em va fer adonar que, si vius absolutament concentrat en el present, es pot trobar joia fins i tot en els moments més difícils. El món va molt malament perquè vivim completament distrets.

Aquí a casa seva (prop dels Pirineus, en un indret rural que manté en secret) ha aconseguit trencar amb les distraccions.

A les ciutats esteu massa distrets. Quan algú puja a casa meva i em diu que tot això és un avorriment, li dic que s’equivoca. Si ho visqués dia a dia, veuria la increïble complexitat i varietat del què em rodeja. A les ciutats, només hi veig aparadors, coses, consum… Aquí em sento com una part del paisatge, com una pedra, una planta, un animal més. És absurd pensar que pel fet que som humans tot ha de quedar sotmès al nostre servei.

A la seva novel·la «Joana. El valor de viure» parla molt del perill d’anar repetint-se a un mateix allò del «pobre de mi», el «victimisme» i el lliurar-se cegament als altres perdent la pròpia personalitat. Fins a quin punt és essencial tenir cura de nosaltres mateixos per tal de poder després oferir coses als altres?

Es tracta de vetllar la nostra unitat sagrada. Quan naixem i ens eduquen només fan que exigir-nos que adquirim coses i persones, però ningú et parla d’omplir-te de sentiments. Ho has d’anar descobrint amb el temps.

I no fa por reivindicar aquest espai emocional propi?

La por és un fantasma que crea la societat perquè siguis obedient i no t’atreveixis a pensar per tu mateix. Hi ha una part de mi que, quan no em sento autèntica, em fa perdre la meva dignitat. I jo no suporto sentir-me indigna.

El seu darrer llibre

«I llavors em va dir» (publicat recentment per Edicions Poncianes) és el darrer llibre d’Amor Estadella, un èxit editorial esgotat a mig Catalunya. Tota una reivindicació en català d’un art essencialment castellanitzat i que ha suposat una de les seves feines més profitoses: el Tarot. L’ha escrit en col·laboració amb el poeta Oriol Sauleda i n’hem parlat també amb tots dos.

Amb el llibre es regalen les pròpies cartes del Tarot, en català, quelcom completament inèdit, i amb dibuixos nous que ha fet vostè mateixa.

Amor: Molta gent em deia que les cartes abans els feien por. En els dibuixos he buscat evitar l’anècdota, el detall, i apropar-los a la poesia, a l’abstracte.

Oriol: L’Amor ha intentat que el Tarot sigui una eina accessible per a tothom. Aquestes cartes donen pau.

El llibre s’acompanya de poesies de l’Oriol i en el text diuen que la poesia cura.

Amor: Sempre. He llegit tota mena de llibres, de tot tipus, també d’astrofísica i matemàtica. Però els de poesia sempre els he tingut ben a prop. Ja era molt amiga del dramaturg i poeta Joan Brossa quan vaig entendre que era un art que em curava.

Oriol: El que fa la poesia és adormir la part racional i enfocar-te a un terreny abstracte on tot és llibertat, creació i salut.

«I llavors em va dir» és sobretot un recull de la saviesa de l’Amor a través de la simbologia del Tarot.

Amor: El que jo sempre he pretès és deixar llavors. Me n’aniré com tothom. Aquest, (mostra la carta de la «Dissolució contundent o Renúncia», l’antiga «Mort».) tard o d’hora vindrà. Però el llibre és fantàstic, una eina fabulosa, per fer créixer llavors.