Miki Esparbé és profeta a casa seva

"De tot el que has viscut, què t’enduries a una illa deserta?": una sola pregunta pot contenir un recorregut intens i extens. L’illa deserta, peça escrita i dirigida per Marc Artigau, passava dissabte per l’escenari del teatre Kursaal de Manresa. Un plaer escènic tan gran com íntim. De la mà de dos excel·lents intèrprets, adequadíssims en els seus rols, les seves interpretacions: María Rodríguez i el manresà Miki Esparbé.

L’illa deserta és un itinerari per localitzacions, paisatges, escenes, situacions de la mà d’ella i ell. Com comença una atzarosa i gens buscada ni esperada coneixença, si evoluciona, cap on evoluciona, les distàncies atansen i la proximitat allunya. Allò que es pensava que seria, s’escull o t’ho escullen. Aquell abstracte camí de realització, que porta cap al destí escollit o cap al maquillat objectiu que es vol fer creure que és el cercat. I en aquesta realització de creixement i formació, les sempre complexes relacions humanes: polièdriques i que un aparent detall sense importància pot fer canviar el curs de la història. Les volàtils preguntes dels i si…, si no… què hauria passat? Es poden repetir sempre, tant se val la situació. Al capdavall, això és una tómbola i s’ha vingut a jugar, malgrat tot.

Quina conjunció escènica tan preciosa, útil i atractiva es produeix a escena amb L’illa deserta. Per un costat el senzill, immens i poderós text de Marc Artigau, un ple dramatúrgic eficaç, colpidor. Però quin gran treball interpretatiu, curós, creixent, el de Maria Rodríguez i Miki Esparbé. A tots dos els toca enfrontar-se amb aquell personatge contemporani sense massa antecedents ni un definit perfil que hi pugui contribuir. Parteixen de zero amb la visió que la nitidesa, l'honestedat, la senzillesa interpretativa els donarà aquesta excel·lent volada, el poliedrisme de dos personatges que humanitzen, sense respondre a un estereotip, potser responen a molts però que s’acaben convertint en molts que estaven asseguts entre el públic; burxen cors i ànimes i sense una clara pretensió, són una eficaç eina de reflexió perquè mai tot és igual i l’angle per on es mira, ho fa tot diferent. No s’acaba tractant de viure bé, es tracta simplement de viure. La facilitat i la complexitat del principi desenvolupats en diferents plans i estadis. I sobretot, que sempre quedi un racó per l'íntima i pròpia illa deserta per omplir. Potser no cal amb molt però si amb satisfacció. El petit epíleg en finalitzar el muntatge va acabar de fer les delícies dels assistents, en un laberíntic diàleg on intèrprets del muntatge, personatges del muntatge s’alternaven en un intens i fascinant diàleg a banda de divertit.

Un darrer apunt: s’ha trencat la ratxa i el so d’un parell denutjosos mòbils es va materialitzar a la funció del dissabte a la tarda. No es pot babaixarla guàrdia que la rapidesa en la multiplicació mai triga.