'Assassinat a l’Orient Express' no era tan terrible com s’ha dit, però sí massa irregular i pretenciosa, i més si es comparava amb la versió anterior dirigida per Sidney Lumet. De fet, un dels grans problemes de qualsevol adaptació moderna d’Agatha Christie és que prèviament han estat abordades per grans cineastes i grans intèrprets, i qualsevol temptativa de revisió implica una comparació molt odiosa. Un bon exemple el trobem a Muerte en el Nilo, en què Kenneth Branagh torna a posar-se rere la càmera i també al davant per donar vida al detectiu Hèrcules Poirot. Segurament és millor que Assassinat a l’Orient Express en molts aspectes (més sòbria, menys autoconscient) però si se la compara amb la versió de 1978 dirigida per John Guillermin, hi surt perdent de llarg. Sobretot perquè aquella adaptació aconseguia captar l’essència juganera i punyent del text traient el màxim profit del repartiment, mentre que a la de Branagh hi ha massa passatges en què el director sembla tibar de pilot automàtic. Sigui com sigui, és més que probable que acabi convertint-se en un èxit de taquilla i que, d’aquí a un temps, ens mirem aquestes adaptacions com a entreteniments de sobretaula sense gaires complicacions.

A Muerte en el Nilo, Poirot es disposa a passar unes merescudes vacances a Egipte, en un intent de desconnectar de crims i investigacions. El primer que fa és conèixer la resta de turistes que s’allotgen al seu mateix hotel, una pintoresca fauna de diferents procedències i unes quantes capes de cinisme. Un dels grans plans de Poirot és pujar a una embarcació per recórrer el Nil de cap a cap i tenir una visió molt més acurada dels paisatges egipcis. Però aquí és on es les coses es torcen. Quan una jove hereva apareix assassinada, el detectiu es veu obligat a tornar a l’acció per desemmascarar l’assassí i les seves motivacions. Però, com sempre, no serà fàcil, perquè tots els passatgers tenien comptes pendents amb la víctima i les seves coartades són susceptibles de desmuntar-se. Els amants dels misteris sense grans exigències de guió s’ho passaran bé amb aquesta luxosa adaptació que acaba funcionant millor quan es deixa de romanços i es dedica a crear suspens de la vella escola.

Al costat de Branagh destaca un notable repartiment encapçalat per Gal Gadot, Letitia Wright, Armie Hammer, Annette Bening, Ali Fazal, Sophie Okonedo, Tom Bateman, Emma Mackey, Dawn French, Jennifer Saunders, Russell Brand, Nikkita Chadha i Rose Leslie. La banda sonora original és del compositor habitual de Branagh, Patrick Doyle.