"La primera profecía": Abans de Damien

La profecía es va estrenar el 1976 i, a banda de triomfar comercialment, va guanyar un merescudíssim Oscar a la banda sonora original (per a Jerry Goldsmith, en un treball realment memorable) i va llançar la carrera d’un director, Richard Donner, que un parell d’anys després rodaria Superman. Si no envelleix ni un sol dia és perquè la seva aproximació al naixement de l’Anticrist està plena de genialitats: no només converteix la llar, allò que anomenem la zona de confort, en una font inesgotable d’horror, sinó que té algunes de les millors escenes d’impacte que s’han vist en una pantalla.

La seva segona part, La maledicció de Damien, no estava a la mateixa alçada, però igualment era una seqüela molt intel·ligent que sabia treure punta a l’adolescència del personatge. La tercera, El final de Damien, baixava un altre graó en qualitat, però la idea de centrar-la en la carrera política del protagonista li donava un aire entremaliat que la fa prou divertida. Fins i tot la quarta, el telefilm estrenat en cinemes La profecía IV: El renaixement, tenia el seu què, gràcies sobretot al canvi de perspectiva que suposava comptar amb una nena al capdavant. La cosa es va torçar, i molt, amb el remake de 2006 dirigit per l’incompetent John Moore, que tenia l’únic mèrit de fotocopiar malament els grans moments de la primera entrega. Després d’uns quants anys de silenci, la sèrie es reactiva amb una preqüela que vol explicar els esdeveniments previs al naixement de Damien.

Dirigida per Arkasha Stevenson, La primera profecía se situa, lògicament, durant els anys 70, quan la jove Margaret és enviada a Roma per servir l’església. Ho veu com una gran oportunitat, perquè vol dedicar la seva vida a Déu. Però aviat, la dona comença a tenir unes estranyes visions i s’adona que és al centre d’una conspiració amb un objectiu terrorífic: convertir-la en la mare de l’Anticrist. Un capellà mirarà d’ajudar-la, però les forces del Mal no s’aturaran davant de res ni de ningú per aconseguir que el nen vingui al món.

Rodada amb una estètica que vol assemblar-se a la de la pel·lícula que va signar Richard Donner, aquesta preqüela juga obertament a picar l’ullet als fans de la saga i recupera els aires malsans que van convertir La profecía en el clàssic que és ara. De moment les crítiques en destaquen que vagi més enllà de la simple explotació i també el notable repartiment que encapçalen Nell Tiger Free (la protagonista de la sèrie Servant, que justament estava plena de referències a la pel·lícula de Donner), Tawfeek Barhom, Sonia Braga, Ralph Ineson, Charles Dance i Bill Nighy.