21 de desembre de 2018
21.12.2018

«Hem de fer el dol per tirar endavant»

Quim Moya dirigeix i actua en l'espectacle «Refugiar-se», que aquest cap de setmana recorda els bombardejos de Manresa

20.12.2018 | 23:38
Quim Moya dirigeix l´espectacle que es veurà al refugi antiaeri

El refugi antiaeri de l'escola Renaixença, de Manresa, acollirà el cap de setmana sis funcions de l'espectacle Refugiar-se, una proposta multidisciplinària commemorativa dels 80 anys dels bombardejos que van causar almenys 35 víctimes mortals a Manresa en el marc de la Guerra Civil. Quim Moya és l'autor i director –i pintor en directe– d'un muntatge en què també participen Maria Ribera, Mònica Vergés i Laura Bataller (moviment i cos), Sònia Moya (poesia), Àlex Reviriego (música) i Èric Casasayas (llums).

Se'l coneix sobretot per les actuacions de pintura ràpida en directe. Té la sensació que «Refugiar-se» és una de les propostes més insòlites amb les quals s'ha enfrontat?
Radicalment, sí. I sento que el treball de creació m'ha afectat bastant. Quan Joaquim Aloy em va fer la proposta de muntar un espectacle dins del refugi per recordar els bombardejos, vaig dir que ja tenia una peça de dansa que podia servir. Però finalment vaig decidir crear un espectacle nou. L'ocasió s'ho valia.

La gent de l'Associació Memòria i Història no s'hi posa mai per poc a l'hora de treballar.
El procés d'investigació ha estat molt potent. L'Aloy i companyia em van passar un munt de material ... vaig poder veure vídeos i llegir llibres per conèixer tot el que va passar amb els bombardejos de Manresa dels dies 21 de desembre del 1938 i 19 de gener del 1939.

Dies enrere, va explicar que un dia es va voler quedar sol al refugi...
Hi vaig estar un parell d'hores. Vaig creure que havia de sentir els avions allà dins. Era un dia que plovia, i si tens una mínima sensibilitat, aquesta història no et deixa indiferent. Estar dins d'un refugi és tota una experiència, però plantejar-te com van afrontar aquells fets les persones que ho van viure és el que em va dur a pensar que l'espectacle havia de ser com un ritual. Poder fer aquest viatge ha estat meravellós.

Com van afrontar la preparació del muntatge?
Havíem d'aprendre a visualitzar la vivència, la crueltat de no poder ni tan sols plorar els morts. Hi ha una noia de la companyia que explica que fa vuitanta anys que a casa seva hi ha una ampolla de vi encara tancada esperant que arribi el tiet de la guerra. I es plantegen si l'han d'obrir o no.

Impactant.
Tot allò arriba un moment en què toca pair-ho. Nosaltres no convidem a oblidar, ni fem un exercici de perdó cristià. Volem que cadascú visqui l'espectacle a la seva manera. Assumim-ho, veiem-ho, vivim-ho... donem-li perspectiva.

Sembla que les ferides de la guerra encara supuren.
L'espectacle és, com he dit, un ritual, un procés de dol. Primer hi ha la notícia de la mort d'un ésser estimat, després ve la ràbia, la incredulitat, la necessitat de comprendre el que ha passat i la tristesa, que et permet fet net un cop has plorat aquesta mort. Si no fas el dol, no descanses tu, ni descansen els altres.

En moltes famílies va ser un tema tabú durant dècades. Ara és el moment de reobrir-ho?
Els avis ho explicaven en broma per no explicar-ho, els pares no deien res. Ara, nosaltres comencem a tenir el deure de fer-ho. Si més no, com a artista sento que ha de ser així.

Els temps que vivim ens remeten a disputes llunyanes.
Jo, des del 6 de novembre del 2017, faig cada dia un dibuix d'un pres polític. És un projecte que he titulat Mantra del record, i sento que està connectat amb l'espectacle del refugi. Fem memòria del passat, però també des dels fets del present.

Paraula, moviment... Què veurà el públic en un lloc tan poc apropiat per a la representació escènica com el refugi antiaeri de la Renaixença?
És una proposta que oscil·la entre la performance i la instal·lació. Hi haurà dues peces de dansa, una de pintura, els poemes de Sònia Moya... És un espai petit que permet que cadascú s'hi involucri fins on vulgui.

«Refugiar-se» està pensat com a denúncia, provocació...?
No el fem des de la ràbia ni la rancúnia, per això és dur, perquè el fem des del respecte i l'amor. La psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross va visitar un camp nazi poc després de la guerra i va trobar una dona que li va dir que si la resposta a allò era l'odi, Hitler havia gua-nyat. Si odiem, seguim perdent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook