12 de juliol de 2019
12.07.2019

EXPOSICIÓ 40 ANYS REGIÓ7 | PUIGCERDÀ


L'exposició que no haurien volgut fer

Quim Moya i Marià Dinarès reflexionen sobre llibertat d'expressió i presos polítics en la mostra del Casino

11.07.2019 | 23:39
L'exposició que no haurien volgut fer

Ja ho va advertir el filòsof alemany Peter Sloterdijk en la seva visita al CCCB a Barcelona el passat mes de maig: «Avui en dia no es donen les circumstàncies vitals que ens permetin allunyar-nos i agafar distància». És la pintura un espai d'escapatòria i reflexió o, per contra, ens entrampa encara més els sentiments, fent impossible qualsevol intent de distància?

El Casino de Manresa acull fins al 21 de juliol «una exposició d'exposicions», on tres obres de tres artistes diferents interactuen i orbiten sobre tres conceptes: llibertat, repressió i art. Presos polítics a l'Espanya Contemporània del madrileny Santiago Sierra; Des del groc del vigatà Marià Dinarès i Mantra del record de l'avinyonenc Quim Moya. En la ja famosa obra de Sierra, censurada i exposada un any després al mateix ARCO, s'hi uneixen dues obres que tanquen la mirada sobre el procés polític català. Dos dels tres artistes, Quim Moya i Marià Dinarès (el tercer, Santiago Sierra, no hi ha pogut assistir) van fer, dimecres, un guiatge per les seves exposicions.

Un recorregut on el diàleg ja no és bidireccional, entre públic i obra, sinó que l'autor contextualitza la trobada convertint-se en part de la mateixa exposició. «Està molt bé poder interactuar amb l'artista, entens moltes més coses», explica un dels assistents a la visita. Pren la paraula Quim Moya, autor de Mantra del record, una obra formada per 560 retrats (620 en total) dels polítics catalans empresonats. Un retrat cada dia. Davant una quinzena de persones que escolten i escruten atentament els dibuixos, Moya explica que «el més important no és tant la tècnica o el resultat final, sinó el procés. Em vaig demanar què podia fer jo davant aquesta situació». L'obra, feta sobre tot tipus de suport (papers de diari, targetes d'hotel, cartolines...) i fent ús de diferents tècniques (aquarel·la, retoladors, llapis...) pretén ser un «document, un objecte memorístic», segons Moya.

El documental La mirada del silencio, de Joshua Oppenheimer parla sobre els mecanismes de representació del documental. És un metadocumental, en certa manera. L'exposició ho pot fer recordar perquè no busca tant el reconeixement del públic (que el té) sinó la reflexió respecte tot el procés creatiu i de representació artístic. En el cas de Moya és la repetició, el lligam de l'artista amb el dia a dia dels independentistes presos. « És una forma de recordar-los i de mostrar la seva dignitat. Cada dibuix és un dia més que passen tancats», explica al públic. En el cas de Dinarès és el color i com aquest és interpretat i reproduït per l'artista. Com veiem el color, nosaltres?

Marià Dinarès presenta Des del groc. La gent es concentra en aquelles franges verticals de colors dividides en 9 teles diferents. «Alguns van dir que volien prohibir el color groc, i no hi ha res més absurd que prohibir un color», explica Dinarès. La casualitat va fer que les 9 teles que tenia coincidissin amb el nombre de polítics independentistes presos. L'obra és una crida a la reflexió, no tant sobre el resultat final, sinó sobre la manera d'entendre l'art. On queda, el color? S'han polititzat tant que ja no els podem fer servir lliurement? Cada quadre té una franja vertical que divideix la composició, però «no està ben bé al mig; crida al públic a interactuar-hi. És inevitable que el joc de línies verticals, l'enfrontament del groc amb el negre, ens recordi els barrots d'una presó». Tots dos artistes expliquen davant les mirades d'aprovació del públic assistent que «pintem i dibuixem per no normalitzar aquesta situació». En acabar el guiatge, els assistents són obsequiats amb una copa de vi (suc de pinya per als menuts) i un piscolabis. Dinarès i Moya conversen amb part del públic, encuriosit. El bagenc Quim Moya treu d'una enorme carpeta blava els 620 dibuixos originals. «Mai havia ensenyat aquests dibuixos a ningú tret de la meva dona», explica l'artista.

L'exposició, estrenada el passat mes de setembre a Vic, és una mostra de l'art com a penitència, en el cas de Moya; i com a enfrontament, en el cas de Dinarès; i de denúncia en les tres propostes expositives. «Esperem poder continuar ensenyant aquestes obres en d'altres espais», expliquen els dos artistes. És una obra paradoxal. És de les poques exposicions que els mateixos artistes voldrien no haver d'exposar més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook