La confiscació és un atemptat al dret tributari que considera que la recaptació impositiva duta a terme per l'Estat mai podrà ser tal que comporti la privació completa de béns del subjecte. I en funció dels països la normativa xifra aquesta privació en un percentatge màxim de 60, 70, 90 % dels seus béns. Òbviament, el grau de confiscació ha d'anar relacionat amb el nivell de riquesa del subjecte. No és el mateix que l'Estat s'apropiï del 90% d'un multimilionari que del 60% d'una persona amb pensió ridícula o amb salari mínim.
Diu l'article 31 de la Constitució espa-nyola:
1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.
2. La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics, i la programació i execució respondran als criteris d'eficiència i economia.
La Constitució prohibeix la confiscació i parla d'assignació equitativa i amb eficiència. Doncs bé, ja sabem que qui res no té quasi res no paga, si exceptuem l'IVA del consum, que no és precisament un impost progressiu. Però hi ha una forma de contribució oculta que és la cor-responent a allò que deixa de rebre en prestacions socials perquè les aportacions dels qui han contribuït del seu entorn perquè s'ho podien permetre no s'han destinat a una «assignació equitativa ni eficient». Senzillament perquè aquestes aportacions han anat a engruixir maquinària de l'Estat que no té cap impacte social i que per tant no corresponen als criteris d'economia.
A aquestes conclusions hi arribava en llegir l'Informe Euromedi, elaborat per Josep Reyner, Jordi Manent i la Fundació Vincle. Un informe que conclou que el model espanyol de finançament condueix a la desigualtat autonòmica perquè discrimina a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. L'informe adverteix de les fallides del sistema: activitats de baix valor afegit, ocupació precària, escassa inversió en R+D i una política d'inversió pública pensada en termes faraònics i no d'eficiència. Aquest model només beneficia Madrid i perjudica especialment l'arc mediterrani. La crisi de la covid pot accentuar molt més aquesta discriminació i convertir-se en una autèntica bomba social.
Cinc comunitats autònomes produeixen el 63,3% del PIB total: Madrid, Catalunya, Balears, País Valencià i Andalusia; els Països Catalans generen el 31% del PIB espanyol anualment. El fet que la població de l'Euroregió ha crescut del 27,1% el 1980 al 29,2% el 2018, però continuï produint la mateixa proporció de PIB vol dir que en aquesta àrea s'ha crescut en activitats de menys valor afegit. I mirant el PIB per capita són els territoris amb més tendència descendent comparats amb la mitjana espanyola, és a dir, que s'ha perdut part de l'avantatge comparatiu amb la resta de regions espanyoles. Destaquen principalment València i Balears, que han empitjorat molt durant els darrers anys.
Alhora, es produeix un transvasament poblacional i de riquesa curiós. Hi ha un despoblament del 57,2% en comunitats autònomes com Castella i Lleó, Galícia, Astúries i Extremadura, de treballadors que han canviat de residència per anar a Madrid. I això comporta que les comunitats autònomes emissores de migrants es buiden de població i gràcies al superàvit fiscal augment considerablement la renda per capita. Madrid aconsegueix que mig Espanya sigui el seu pati de darrere amb jubilats que viuen molt més bé que els de l'àrea mediterrània. I a canvi han enviat aquests territoris a ser un erm econòmic, sense joventut ni esperances.
El tomb que s'ha produït en la correlació de forces econòmiques i demogràfiques al si de l'Estat és històric i probablement la principal font de desestabilització a curt termini. Als anys 30, Catalunya supera la mitjana espanyola en riquesa per capita en més d'un 30%. I ho havia assolit per mèrits propis per una industrialització precoç, amb un estat inútil en contra i amb el sacrifici de la classe treballadora i la burgesia emprenedora. L'alçament franquista, de fet, tenia com una de les finalitat aplanar militarment i econòmicament aquest despuntar. Com va dir no recordo quin general franquista en contemplar Barcelona des de Montjuïc, veient la magnificència d'una ciutat industrial i burgesa: «No sé como hemos permitido esto».
Doncs bé, a fe de déu que s'hi van posar en ferm, a desfer l'error. El franquisme va intentar desballestar l'economia catalana i els primers vint anys ho va aconseguir. Després, necessitats d'homologació del règim els van obligar a obrir l'aixeta i paradoxalment al final del franquisme Catalunya, sense arribar als nivells de distància de l'època republicana tornava a liderar. Però el preu de la pseudodemocràcia que ens va instal·lar a la transició ha estat molt alt. El model implantat ha consistit a consolidar Madrid i atiar els fluxos fiscals de l'arc mediterrani cap a l'estat central i les regions emissores de mà d'obra. El resultat salta a la vista. Ara és Madrid qui ha passat del 19,3% per sobre la mitjana del PIB el 1980 a arribar el 2018 al 36,2% per sobre, i creixent.
Qui pateix en la pròpia pell la detracció de recursos impositius que procedeixen de les classes mitjanes i treballadores de Catalunya? Totes aquestes classes populars i especialment les més febles, que són víctimes d'una autèntica confiscació per part de l'Estat.
