Mirar endavant

S’ha fet públic, fa pocs dies, un informe de la Generalitat que situa l’economia catalana en una fase de recuperació al nivell anterior a la crisi de la covid-19. El tercer trimestre del 2022 el PIB va recuperar-se fins a percentatges anteriors a la pandèmia, situació que encara no es dona a Espanya. L’economia catalana va incrementar-se el 5,5% l’any 2022, de forma similar a Espanya però dos punts per sobre de la zona euro. Amb aquest resultat en els darrers deu anys, el PIB català haurà crescut en set ocasions per sobre de la mitjana espanyola i en vuit per sobre de la mitjana europea. En termes interanuals, supera el creixement interanual d’altres grans economies europees com Alemanya (1,1 %) o França (0,5 % interanual).

La taxa d’atur se situa en el 9,7% de mitjana, 3,2 punts per sota de la mitjana espanyola (12,9%), el punt més baix des del 2008. Els costos laborals per hora creixen l’1,8 % els, molt lluny de la inflació. Els increments salarials pactats han anat creixent mes a mes al llarg de l’any i podrien seguir fent-ho després del desembre amb convenis col·lectius amb efectes sobre el 2022. La taxa de temporalitat segueix a la baixa fins arribar a valors en línia amb la zona euro, on la temporalitat se situa al voltant del 15 %.

Catalunya manté el seu caràcter industrial ja que aporta el 20,3% de l’economia catalana, superior al que succeeix a Espanya (16,9%) i a la zona euro (19,7%). Tenim 634.223 empreses i, en termes relatius, en concentrem el 18,5% davant del 16,3% de Madrid. En els darrers mesos hem tingut dinamisme a la construcció i als serveis, mentre que el sector industrial i el sector agrari mostren caigudes, degudes a l’encariment de costos. El turisme estranger intensifica la recuperació al llarg del 2022, i continua apropant-se progressivament als valors prepandèmia. Així, l’arribada de turistes estrangers se situa a prop del 80 % de l’any 2019. Els indicadors de consum continuen en positiu. El comerç de béns de Catalunya amb l’estranger creix notablement: les exportacions de béns creixen un 17,0 % anual i les importacions de béns, un 24,9 %.

Aportem el 25% de les vendes d’Espanya a l’estranger, el doble que Madrid. I pel que fa a inversió estrangera directa, liderem l’estat amb 876 projectes (Madrid, 675). Som la primera destinació en projectes d’R+D a Espanya, amb un 48,4% del total. I en inversió estrangera productiva (béns de capital), amb una xifra total de 18.018 milions d’euros. Madrid n’ha concentrat 11.319 milions. Finalment, en matèria de fons europeus, Catalunya és l’autonomia líder a través de convocatòries, tant en termes absoluts (1.128 milions d’euros) com en termes relatius (38,9% dels recursos assignats).

En la Nota de Conjuntura Econòmica del mes de gener s’assenyala que el creixement mundial es desaccelera el darrer trimestre del 2022 mentre que les taxes d’inflació deixen enrere els seus registres màxims. Les previsions de gener del Fons Monetari Internacional situen el creixement global en un 2,9 % el 2023 i en un 3,1 % el 2024, per sota de la mitjana del període 2000-2019, que va ser del 3,8 %. Pel que fa a la inflació, les previsions mostren una moderació en la taxa, fins a un 6,6 % el 2023 i un 4,3 % el 2024.

Els membres del Consell Assessor en Política Econòmica de Catalunya (CAPEC) valoren els principals factors que influiran a l’entorn de l’any 2023. I en destaquen la persistent inflació, la continuació de les pujades de tipus d’interès, el desplegament dels fons Next Generation, el procés de digitalització i les polítiques fiscal i monetària.

Aquest quadre macroeconòmic és prou optimista, partint d’on partim i amb els obstacles sistèmics amb què topa Catalunya i que cal recordar, dia sí, dia també: dependència de Madrid en les grans decisions econòmiques i dèficit fiscal a l’entorn dels 20.000 milions d’euros anuals. Hi ha també una creixent dualització de la societat en base als grups familiars que perceben uns ingressos suficients per abordar la inflació i compensar privadament alguns dèficits dels serveis públics; i als grups familiars amb ingressos insuficients per abordar problemes com el cost de l’habitatge i el consum energètic i alimentari. I no estic parlant de gent d’alta vulnerabilitat, sinó de nuclis on, tot i treballant, els salaris siguin mínims o poc per sobre dels mínims, no compensen el creixent cost de les necessitats bàsiques. Una altra dualització es produeix generacionalment amb noves promocions que es neguen a treballar en segons quins oficis, no necessàriament mal pagats, a canvi de viure de renda de pares o avis. I una altra dualització: la de la gent amb carreres universitàries que emigren mentre aquí s’importen professionals d’altres llocs no tan ben preparats com els propis. Hi ha camí per córrer, però caldrà abordar els punts febles del sistema, per mirar endavant.

Subscriu-te per seguir llegint