Privacitat i seguretat

La vida ens situa, a vegades, en cruïlles on cal escollir opcions divergents i incompatibles entre si. Els estudiants decideixen quina carrera estudiar, medicina o dret, i a quina universitat ho faran, aquí o allà. No es pot ser monjo i viure en parella al mateix temps, o defensar la igualtat de drets humans i promoure l’exclusió de col·lectius per motius de raça. Altres vegades, però, de situacions perfectament compatibles se’n defensa interessadament la seva suposada incompatibilitat. La relació entre l’eficiència i l’equitat, per exemple, no és cap dilema econòmic. Escollir-ne una no significa renunciar a l’altra. Hi ha persones i països que són molt eficients i èticament justos, de la mateixa manera que n’hi ha d’ineficients i injustos. El binomi privacitat-seguretat cau en aquesta mateixa categoria. Es pot preservar la privacitat de les dades personals al mateix temps que es garanteix la seguretat del ciutadà? Sí, però, malauradament, l’aliança entre les grans tecnològiques i els governs ens empeny a renunciar a la nostra privacitat amb la il·lusió de garantir la seguretat.

Cada nova crisi és una oportunitat perfecta per perdre la privacitat a canvi de la promesa de garantir la seguretat: l’atac a les Torres Bessones de Nova York el setembre del 2001, la pandèmia del coronavirus el 2020 i el reglament antipederàstia que s’està tramitant actualment. La distopia 1984 de George Orwell empal·lideix al costat dels mitjans de control digitals actuals. Cambridge Analytica va aconseguir les dades de 87 milions d’usuaris de Facebook i. amb un estudi psicomètric a partir dels likes i opinions, va poder manipular el vot i condicionar el resultat final del Brexit i el triomf de Donald Trump a les eleccions nord-americanes del 2016. Una democràcia on els ciutadans no són autònoms, sinó manipulables segons els interessos dels poderosos, no és una democràcia real. Quan ens arriben missatges personalitzats i diferenciats d’una mateixa realitat, la societat es polaritza i es debilita. La cooperació es torna més difícil i la resolució de problemes col·lectius esdevé impossible. Si cada usuari queda atrapat en una càmera de ressonància aïllada o en un gueto informatiu, no hi ha possibilitat d’interactuar de manera constructiva. La democràcia de matriu liberal s’ha transformat en una democràcia autoritària dirigida per les elits.

Facebook és més una plataforma de publicitat personalitzada que una xarxa social, sempre disposada a vendre’s les nostres dades personals. També Google viu de la publicitat. D’uns ingressos de 19 milions de dòlars l’any 2000 passa a 283.000 milions el 2022 amb un benefici de 60.000 milions. L’increment mitjà anual és del 67.700% (!). Larry Page i Sergey Brin, quin gran sarcasme, estaven en contra inicialment que la recerca a Internet es financés amb publicitat pel biaix favorable als anunciants i contrari als consumidors. La víctima és la nostra privacitat, ja que, amb les recerques a la xarxa, Google coneix les nostres opinions i maneres de pensar. Els anuncis digitals personalitzats són el gran negoci de Facebook i Google, que cobren per clic, tot i que l’efecte per a l’empresa anunciant és més incert. John Wanamaker, l’empresari que inicià l’etiquetatge dels productes amb el preu, afirmava que «la meitat de la despesa que faig en publicitat es perd, però el problema és que no sé quina meitat és». La publicitat digital ha oblidat les lliçons de David Ogilvy i es torna molesta i profundament intrusiva.

S’ha comprovat que l’exposició dels usuaris de Facebook a anuncis que mostren amics dient que ja han votat augmenta el 0,4% les probabilitats de votar. Pot semblar un percentatge petit, però no ho és. Les eleccions entre George Bush i Albert Gore a la presidència dels Estats Units del 2000 es van decidir per 537 vots a Florida, menys del 0,01% dels vots emesos. També, en clau local, Marc Aloy va guanyar l’alcaldia de Manresa a Valentí Junyent el 2019 per només 11 vots, una diferència inferior al 0,03%. Per tant, la capacitat que tenen les grans tecnològiques, aliades amb els governs, de condicionar no només les accions comercials dels usuaris, sinó també les polítiques, és considerable. Les autoritats ens condueixen a un entorn de «dades públiques protegides» amb «dades privades obertes», quan el desitjable és just el contrari: «dades públiques obertes» amb «dades privades protegides».   

La pèrdua de la confidencialitat de les dades personals pot comportar una gran inseguretat. Els nazis van matar molts més jueus a Holanda (102.000 assassinats d’un total de 140.000) que a França (82.000 morts d’un total de 350.000). El motiu va ser la menor protecció de les dades personals existent als Països Baixos, que acabaren sota control nazi. També el registre poblacional a Ruanda, implantat pels belgues a inicis del segle XX, va facilitar la localització i assassinat dels tutsis durant el genocidi ruandès del 1994. La policia secreta de l’RDA va arribar a espiar i fitxar un terç de la població. Els governs autoritaris actuals tenen accés amb un sol clic a moltíssimes més dades en temps real, com la ubicació, el perfil facial, la freqüència cardíaca, les idees polítiques i religioses, l’orientació sexual, els ingressos salarials, el consum energètic i moltes més. Les dades personals són com l’amiant, fàcils d’obtenir i amb un alt valor d’ús, però tòxiques. Continuem trobant amiant o fibrociment, malgrat que estigui prohibit, a les xemeneies, teulades d’uralita… I mata milers de persones l’any perquè és tòxic. La pèrdua de la privacitat també mata. A l’era digital, és fonamental no perdre la privacitat de les dades personals. Perquè qui té les dades té el poder.