Convulsions

Estem vivint convulsions de les que no som conscients ni del rastre que deixaran. Quan hom està enmig del remolí no es té perspectiva d’on et trobes. Només al cap d’un temps, i potser des d’altres mirades, es faran conscients de quins moments van comportar l’acceleració del canvi de civilització. Demografia, canvi climàtic, multipolaritat bèl·lica, capgirament de l’hegemonia econòmica, revolucions tecnològiques inabastables, modificació cultural...

Pensava en tot això arran de llegir una entrevista a Gary Gerstle, professor emèrit d’Història Americana a la Universitat de Cambridge, que, malgrat les seves idees esquerranistes, s’ha posat de moda entre part dels centres d’opinió més vinculats al capitalisme. L’entrevista és fruit de l’edició en castellà de la seva obra «Auge y caída del orden neoliberal» (Península, 2023), on descriu les tres grans sotragades que va experimentar Estats Units des del New Deal de Roosevelt sorgit com a reacció a la gran depressió; passant per la sacsejada de l’ordre neoliberal dels anys setanta amb el període d’estagflació; i la tercera amb la crisi del 2008-2009 on arrosseguem una dècada de recuperació desigual socialment i asimètrica territorialment.

Segons Gerstle, seguint els manuals d’història ortodoxos, les convulsions econòmiques en la infraestructura acaben repercutint en la superestructura política. I ara mateix, el consens neoliberal s’ha trencat. I una mostra en són els dos líders americans en posicions ideològiques contraposades que d’alguna manera qüestionen el model de la globalització sense fronteres: Donald Trump i Berni Sanders als EUA. Però també, Boris Johnson i Jeremy Corbyn a la Gran Bretanya; o fins i tot, Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon a França.

En què coincideixen tots ells? En qüestionar el lliure mercat aplicat al comerç transfronterer. La doctrina ortodoxa ultraliberal partia de la base que els fluxos de diner podien anar arreu del món i els governs estaven obligats a obrir-los les portes; o al revés, a deixar-los marxar del país si així ho volien. La dualització social i l’empobriment relatiu de les classes mitjanes i treballadores ja fa temps que congria malestars. Ara, la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i la d’Israel estan obligant els governs a plantejar-se quins productes i matèries primeres són essencials per a garantir el funcionament de la societat: components industrials, medicaments, xips, alimentació... Tot el que es donava per fet que vindria del món, ara està en qüestió. I per això, els estats es veuen obligats a dissenyar polítiques industrials, de seguretat i alimentàries pròpies. L’estat emprenedor del que parlàvem fa poc. I un Estat amb més poder en el camp econòmic i de la seguretat entesa en sentit ampli: alimentació, emergències climàtiques, delinqüència internacional.

Segons Gary Gerstle, l’arrogància del neoliberalisme l’ha portat al fracàs. Es partia de la base que aplicant la mateixa recepta a tot el món i en tot moment, tothom se’n beneficiaria. I a més, que malgrat que pogués créixer la distància entre pobres i rics, els primers hi sortirien guanyant ja que les molles de pa que caurien de la taula serien més abundants. Un dels exemples concrets de fracàs és el de Bush, partint de la base que el lliure mercat serviria per a reconstruir l’Iraq devastat per la guerra. I no ha estat així, tot i que amb la intervenció de multinacionals induïdes pel front guanyador i comptant amb la corrupció estesa de la nova classe política, no sé fins a quin punt es pot parlar de lliure mercat. A diferència del que va passar en la reconstrucció del Japó i Alemanya als anys 50, amb forta intervenció d’estats democràtics sotmesos a control.

El curiós, segons Gerstle, és que al costat de figures com Bush, polítics situats a l’ala progressista, també tenen una visió neoliberal del funcionament del món, com és el cas de Bill Clinton i Barak Obama. El sistema neoliberal conté l’alternança entre conservadors i progressistes. I així, més a prop de nosaltres Macron i Sánchez podrien situar-se en el mateix paquet que els demòcrates americans pel que fa l’economia; això sí, complementada amb programes socials i assistencials. Bush seria el neoliberalisme sense coixí i Obama amb coixí.

 Als primers se’ls titlla de neovictorians i als segons de cosmopolites. Els primers, conservadors partidaris de famílies fortes, patriarcals, heterosexuals i amb ciutadans disposats a actuar responsablement en una economia de mercat. Els segons, partidaris de la globalització sense filtre de mercaderies i persones, amb famílies diverses no patriarcals, interculturals. Els primers, poc favorables a la diversitat que defensen els segons; però tots, sense qüestionar el model dins del qual exerceixen l’alternança en el poder.

I això és el que s’està trencant cap a una nova polaritat de dreta i esquerra autoritària. S’haurà de ser creatius per a no quedar engolits per aquesta dialèctica.