Vespers orientals

Una investigació arqueològica recent ha determinat que fa 6.000 anys al Pròxim Orient hi hagué un moment àlgid de violència. Sembla que la crisi climàtica i la reacció dels primers protoestats (urbanitzats, amb jerarquies religioses, militars i piràmide social) van ser-ne el detonant i els protagonistes, respectivament. Segons un estudi de la Universitat de Barcelona publicat a Nature Human Behaviour, es calcula que els anys 4.500-3.000 aC, van ser un dels moments de forts enfrontaments. Després d’un període de pau relativa (3.300 - 1.500 aC), la violència tornà durant l’edat del bronze tardana i l’edat del ferro (1.500 - 400 aC) com a conseqüència, sembla, d’una sequera que va durar 300 anys. En aquesta darrera fase els estats van multiplicar les polítiques agressives d’expansió cap a formes d’imperi promovent grans exèrcits i desplaçaments de població. Milers d’anys després el Pròxim Orient continua ple de vespers.

En general, són considerats països del Pròxim i Mitjà Orient els que van del sud del Caucas al final de la península aràbiga i des d’Egipte i Turquia a l’Iran. La seva història ens diu que mentre el model dominant d’estat fou l’imperial, la classe dirigent podia anar canviant en funció del poble dominant, però es preservava una certa autonomia de funcionament a escala de cada poble, cultura o religió. A partir del segle XIX es generalitzà, importat d’Europa des de la pau de Westfàlia (1648), el model d’Estat-nació on es volien fer coincidir el poder polític (rei o república), la religió i la llengua (un roi, une loi, une foi, deia l’absolutisme francès). Després del mandat de l’Imperi Otomà de matriu turca que va durar a la major part de la zona des del segle XVI fins al final de la Primera Guerra Mundial, els nous estats es van crear embrionàriament en la fase neocolonial dels mandats britànic i francès a l’Iraq, Palestina i Transjordània, i a Síria i Líban, respectivament. Aquells embrions d’estats tenien, com sempre, fronteres artificials i alhora compartien en determinants espais poblacions de llengües i religions diferents. En el moment que les elits d’un grup majoritari o minoritari en cada territori es va voler o poder imposar, els grups perjudicats van ser la font de la dissidència i de diverses guerres i conflictes violents al si de molts d’aquests nous estats i entre ells.

Àrabs sunnites, saudites i wahabistes, àrabs sunnites i hashemites a Jordània, àrabs xiïtes o alauites, jueus sionistes, ortodoxos o antisionistes, perses, àzeris, belutxos, turcs, alevis, turcmans, drusos, armenis, kurds, georgians, caldeus, coptes, nubis, arameus, siris i assiris, entre altres comunitats etnicoreligioses encofurnades dins de fronteres dominades per alguna d’elles, oprimint les altres. I, sempre, la facció religiosa com a instrument de desgast dels enemics socials o nacionals.

I aquest trencaclosques està situat a sobre de les majors reserves de petroli del món. Començant per l’Aràbia Saudita, seguida de l’Iraq, els Emirats Àrabs Units, Kuwait i l’Iran (amb el 90% de les reserves) i la resta, en mans de Qatar, Líbia, Oman, Algèria, Egipte, Iemen, Síria i Tunísia. Un potencial econòmic important, controlat per unes elits extractives que mantenen les seves poblacions en la pobresa o exploten, en règim quasi esclavista, mà d’obra immigrada de la resta d’Àsia.

La població dels estats del Pròxim i Mitjà Orient és de 270 milions de persones. El producte nacional brut és d’aproximadament 1,5 bilions de dòlars, la qual cosa suposa aproximadament 7.000 dòlars per persona i any. Les dades dels principals actors a l’Orient mitjà són aquestes: Egipte 102.100.000 habitants, 450.936 milions d’euros de PIB i 4.417 euros de PIB per càpita; Turquia 85.279.000 habitants, 862.310 milions d’euros de PIB i 10.150 euros de PIB per càpita; Iran 84.841.000 habitants, 334.207 milions d’euros de PIB, 3.939 euros de PIB per càpita; Aràbia Saudita 34.111.000 habitants, 1.051.497 milions d’euros de PIB, 30.826 euros de PIB per càpita; Israel 9.367.000 habitants, PIB 499.026 M i 53.275 euros PIB per càpita.

Els estats de l’Orient Mitjà es poden dividir aproximadament en tres grups: 1. Països menys desenvolupats, els ingressos dels quals són inferiors a mil dòlars anuals per persona: Afganistan, Iemen; 2. Països amb desenvolupament econòmic mitjà, amb ingressos per persona entre 2.000 i 10.000 dòlars: Oman, , Jordània, Iran, Iraq, Líbia, Síria, Egipte. 3. Països desenvolupats amb ingressos superiors als 10.000 dòlars: Aràbia Saudita, Turquia, Kuwait, Emirats Àrabs Units, Israel, Xipre i Qatar.

La guerra entre el Govern d’Israel i Hamàs ha esclatat sobre aquest territori complex, on, si la democràcia i el respecte a les nacions i religions diverses florissin, es podria bastir un pol de desenvolupament econòmic, cultural i social de primer ordre, i recuperar els vessants positius del paper precursor al món que van tenir les societats assentades fa 8.000 anys a l’Orient Mitjà.