PÒDCAST | Com preparar els nostres fills per saber competir i cooperar?

Els infants viuen situacions antagòniques provocades pels adults que no els facilita comprendre el món que els envolta amb seguretat. A l’escola anul·lem la competició, fem jocs cooperatius per tot i enaltim els seus valors i rebutgem els de la competitivitat. Llavors s’apunten a jugar bàsquet en un club i, si té traça jugant, va a l’equip blau, que tots els infants saben que és «el dels bons», i si no, al groc, on juguen els que no en saben tant. I et poden passar d’un color a l’altre sense gaires miraments perquè el que vol el club és guanyar, i per això intenten que els equips estiguin formats pels infants que juguen millor.

Podríem discutir sobre la bondat o no de classificar els infants d’aquesta manera, però tant és, si no és a l’equip de bàsquet, s’ho trobaran en altres espais.

Com conviure amb aquesta realitat? Com podem preparar els nostres fills i filles per saber competir i cooperar?

Aprendre a cooperar és molt important, que aprenguin els valors associats al treball en equip, a l’apreciació de la diferència com un valor, a cedir, a no sempre obtenir el millor resultat, si per això hem de deixar algú enrere. Però el resultat de la feina ha de tenir un valor, no ha de ser el mateix haver-s’hi esforçat, concepte que ha d’incloure el resultat i el procés, que no haver fet cap esforç. No poden rebre el mateix missatge ambdós grups.

Quan la nostra filla porta un dibuix, ha fet un examen o un partit, no l’hem de jutjar com si fóssim àrbitres o mestres, però sí que l’hem d’acompanyar amb preguntes, que ella mateixa valori la seva feina. Ho podem fer a través de preguntes: T’agrada a tu? Creus que és el millor que podies fer? Creus que podries millorar en alguna cosa? No podem llençar sempre un afalac buit de sentit per por que no se senti valorada, hem de fomentar l’autovaloració com a font d’aprenentatge i com a eina d’acceptació dels fracassos o pèrdues.

La vida que ens envolta és una competició constant, i és impossible no veure-s’hi immers d’alguna manera. No podem protegir els nostres infants fins a una certa edat i a partir de llavors pensar que ja tenen una edat per enfrontar-se amb aquesta realitat, i fer-ho sense cap experiència prèvia. Als 5 anys plorar de ràbia i impotència quan perdem una partida de parxís és un procés necessari si volem que als 15 hagi après a perdre amb esportivitat i no tingui reaccions d’infant de 5 anys llavors. Per tant, no és beneficiós evitar totalment la competició, evitar que perdi, perquè tampoc això l’ajuda a fer-se conscient de les seves potencialitats i dificultats. Trobar el punt just d’equilibri entre la cooperació i la competició prepararà els nostres fills i filles a tenir les estratègies suficients per afrontar totes les situacions de la vida.  

Recorda que pots recuperar tots els programes de Retalls d'Educació a Ivoox o a Spotify.