La Champions d’Ancelotti

Es nota que el final de temporada està a prop, que és l’hora de prendre decisions, de saber amb qui es compta i amb qui no per a la propera temporada. També, i això és ben lògic, és l’hora de reivindicar-se, de treure pit pel que s’ha fet fins ara. Això ha fet Ancelotti, de forma ostensible, en els darrers dies. Primer va anunciar amb decisió que complirà el seu contracte, que li queda un any més. Poc després, va afegir a aquesta frase, un críptic «crec», per acabar presumint d’una bona relació amb Florentino. L’italià va assegurar fa un temps que, després d’entrenar el Madrid, es retiraria, que ja no hi hauria cap més equip. Normal, ho ha guanyat tot i a tots els països. Què més podria fer en el futbol? La seductora crida de la selecció del Brasil, segurament la més llegendària del món, va matisar el seu discurs. Ja no donava per segur que es retiraria després de la seva segona experiència a Espanya.

Anem enrere en el temps. Sabeu com es va produir el seu retorn al Madrid la temporada passada? Hi va haver una trucada d’Ancelotti després de l’espantada de Zidane. Una oportuna trucada del que aleshores era entrenador de l’Everton. «Què tal, José Ángel?» (JAC, l’home fort de Florentino en els fitxatges). «Aquí estem, sense entrenador», li va contestar el dirigent madridista. El missatge final de Carletto va ser directe, antològic, de museu: «José Ángel, el millor entrenador del món és al telèfon». Just en aquest moment es va començar a gestar el retorn de qui la temporada passada va conquerir el doblet. La Lliga i la Champions més emocionant i meritòria de la història. Per si algú no ho té clar, Ancelotti no és només un gestor de grup, com bé s’ha encarregat de recordar aquests dies. Sap controlar els temps, tenir tota la plantilla endollada, és un bon estratega i té un gran equip per fer la preparació física, com bé ho testimonia el ressorgir de veterans com Modric i Benzemá quan arriba la part més important de la temporada. Ara mateix, el Madrid opta a dos títols (Copa i Champions), però el dèficit és una Lliga perduda amb massa antelació i davant un Barça que encara no ha trobat l’estil al qual aspira Xavi. La nota final dependrà de la Champions. Guanyar-la seria un cop sobre la taula, la reivindicació definitiva. No aconseguir-la ja seria una altra història.