Campions d'Honor: Carolina Pascual, la Beyoncé de la gimnàstica rítmica mundial

 Ángela Paños, entrenadora infantil: "Era una gimnasta única. Una artista del tapís". Gemma Rayo, companya de selecció: "Era una força de la natura. Sempre vaig pensar que era la Beyoncé de la rítmica mundial". María Jesús García, mare: "Des de petita vaig veure que arribaria. Tenia alguna cosa que no tenien les altres". La passió amb què defineixen aquestes tres dones Carolina Pascual és la millor demostració que ens trobem davant d'una llegenda de l'esport espanyol. L’única gimnasta que ha aconseguit una medalla olímpica individual (plata a Barcelona'92). Però que, tot i això, no ha rebut el reconeixement ni el suport que mereixien la seva gran gesta. És una campiona d'honor, en majúscules.

"La gimnàstica és com el meu menjar, el meu dormir, el meu descans, és el meu món, és el que millor sé fer...", assegura Carolina Pascual, 32 anys després. "La gimnàstica m'ho ha donat tot, però jo també ho he donat tot per la gimnàstica. I ho tornaria a fer. Tornaria a passar pels durs entrenaments, per aquests dolors, per la gana...", recorda l'alacantina. Ser gimnasta d'elit implica una exigència enorme i Carolina té clar que acceptar-ho és una decisió personal: "Ningú t'hi obliga. Tu ets el que decideix si vols ser-hi o no. I jo volia", explica rememorant els seus inicis en aquest esport.

La mare de Carolina Pascual, María Jesús Gracia, recorda que va començar fent ballet “quan encara portava bolquers”. Però de seguida la professora li va aconsellar que l'apuntés a gimnàstica rítmica: “Tenia unes grans condicions”. Ángela Paños, entrenadora infantil de Carolina, explica que "la primera cosa que vaig veure va ser el seu somriure, la seva vivesa, era superexpressiva... Cridava l'atenció. Era un encant i un diamant en brut".

"Les meves primeres entrenadores van fer que jo estimés la gimnàstica i em llancés a fer les primeres competicions. De seguida vaig començar a fer podis i això m'animava cada vegada més", recorda Carolina. Van ser temps durs, especialment per a la mare Maria Jesús, que havia de fer cada dia el trajecte entre Oriola i Múrcia, tres hores de cotxe, perquè la nena es pogués entrenar. I es quedava esperant a fora, quatre hores més, fins que acabava la sessió. "La meva mare va ser molt constant i mai va permetre que em distragués". Va ser tant el seu esforç que als onze anys ja va entrar a l'equip nacional i es va traslladar a Madrid, a viure a un xalet a La Moraleja, amb la resta de les companyes de selecció.

"Érem molt petites i ens comportàvem com una família. Una família molt especial", recorda Gemma Rayo, companya i amiga de Carolina en aquells temps de la selecció. "Vivíem amb Emilia Boneva, la seleccionadora, i el seu marit, i una parella que ens cuidava, i estàvem tot el dia juntes", explica Gemma. "Quan ens trucaven els pares per telèfon era el moment més dur perquè després ens posàvem a plorar totes, especialment si la jornada havia estat esgotadora". Carolina assenyala que "ens recolzàvem les unes a les altres, ens donàvem afecte". "Hi havia molts balls i molts berenars, quan teníem l'oportunitat de comprar alguna galeta o una rajola de xocolata d'amagat", explica somrient Gemma. L'endemà al matí, però, havien de passar per la bàscula: "Ens pesaven cada dia, perquè quan més primes estiguéssim, millor. Fèiem de tot per enganyar la bàscula, que anomenàvem l''Emilio'", diu Gemma.

Manuela Fernández del Pozo, directora tècnica de la selecció espanyola a Barcelona'92, de seguida es va fixar en Carolina Pascual. I va veure-hi una futura medallista olímpica. Ja el 1990 va guanyar la medalla de bronze per equips a l'Europeu de Goteborg. Un any després, el 1991, també va aconseguir el bronze per equips al Mundial d'Atenes. El somni dels Jocs estava a tocar. Abans, un nou bronze a l'Europeu de Stuttgart del 92.

"La concentració per als Jocs va ser molt dura. Vam estar concentrades gairebé tot un any, sense sortir, sense estudiar... l'únic objectiu era la medalla", explica Carolina, que recorda que en el viatge a Barcelona portava dues maletes, una amb la roba i una altra plena de xocolatines: "Necessitava prendre una xocolata entre aparell i aparell, si no, no ho hauria aguantat... Estàvem molt mal alimentades. Jo pesava 39 quilos...".

El dia de la final olímpica continua viu a la memòria de Carolina. "Encara sento els crits d'ànim. ¡Vinga, Carolina! ¡No pots fallar! ¡Demostra el que vals!", explica. Manuela Fernández del Pozo explica que Carolina va fer una “competició perfecta, va estar magnífica”. Una actuació que la va portar a la medalla de plata individual, la primera (i única fins ara) de la història de la gimnàstica rítmica espanyola.

"Quan van acabar els Jocs Olímpics vaig estar tres mesos al llit. Necessitava descansar després d'haver-ho donat tot. No em podia ni llevar...". Tenia 16 anys i havia arribat al límit físicament i psicològicament. Tant que va prendre la decisió d'abandonar la gimnàstica. Les súpliques d'Emilia Boneva i el fet que el Mundial del 1993 es disputés a Alacant li va fer endarrerir un temps la retirada. Afortunadament, perquè va aconseguir una plata en maces. Però llavors ja va dir prou definitivament. "La meva carrera esportiva podia haver estat més llarga, però sentia que ja ho havia fet tot. Era l'hora de tornar a casa amb els meus".

Carolina Pascual, ara entrenadora de nenes petites, reconeix que li va faltar suport després de la retirada. "Em vaig veure perduda. Em faltava alguna cosa...", explica. "Ningú em donava un lloc per entrenar, però jo entrenava nenes al carrer. Em vaig bolcar en això". Gemma Rayo explica que “l'esportista, quan es retirava, s'enfrontava, sol, amb la seva família, a la tornada a la vida normal... i això és un xoc psicològic molt important. Amb 17 anys ets una nena i ningú no t'assessora. Carolina podria haver tingut molt potencial com a entrenadora. El seu talent no s'ha gestionat correctament. I ella no ha estat capaç de gestionar-lo sola...". "Podria estar dirigint una selecció. Una persona que viu i coneix la gimnàstica com ella podria oferir molt més", reconeix Manuela Fernández del Pozo. "M'encanta ser entrenadora. Fa 34 anys que entreno nenes. Soc molt exigent, però amb afecte i simpatia...", explica Carolina, una CAMPIONA d'HONOR que mereix ser protagonista d'aquest documental tan especial.

UN EXTRAORDINARI PERÒ BREU PALMARÈS

Carolina Pascual atresora un extraordinari palmarès, tot i haver competit només durant quatre anys a l'elit. Té tres medalles de bronze per equips: una al Campionat d'Europa de Goteborg del 1990, una altra al Campionat del Món d'Atenes del 1991 i una altra al Campionat d'Europa de Stuttgart del 1992. També va ser plata individual en maces al Mundial d'Alacant del 1993. I, per descomptat, la medalla de plata olímpica individual a Barcelona'92.