“Si canvien les regles de la llargada, es perdrà l’emoció que hi ha ara”

«Sóc campió olímpic i mundial i ningú me n’ha demanat l’opinió. Considero que el salt de llargada és una de les proves més difícils que hi ha, precisament, per la taula i la precisió que es necessita. Has de córrer com un velocista i arribar-hi perfectament; aquesta és la part difícil del salt de llargada. El salt en ell mateix és fàcil. Així que, si ho volen eliminar, el salt de llargada serà la prova més fàcil. Si això tira endavant, ja no faré llargada. Em passaré al triple», va assegurar el saltador grec Militadis Tentoglou, encabat de proclamar-se Campió del Món en Pista Coberta a Glasgow aquest cap de setmana.

El món de la llargada està alterat des que es va saber que la World Athletics estudia modificar la batuda del salt. Pretén eliminar la històrica taula i substituir-la per una zona de batuda d’uns 30 centímetres i mesurar el salt de petjada a petjada i no com ara, del límit de la taula al punt d’aterratge. L’objectiu que pretén el seu president Sebastian Coe és reduir el nombre de nuls i fer més espectacular la prova. A l’últim mundial a l’aire lliure de Budapest, fins a un terç dels salts es van anul·lar. A més, també pretenen introduir un giny tecnològic perquè el resultat del salt sigui instantani i estalviar-se els 20 o 30 segons que es triguen ara.

Els arguments de Tentoglou són els mateixos que addueixen els saltadors del Club Atlètic Manresa quan Regió7 els trasllada el debat. L’opinió és unànime, des del sub-23 Jan Díaz, als sub-16 Biel Camps Calduch i Sergi Roura Sosa, passant pels sub-20 Berta Eslava i Joan Homs Selga o les sub-18 Elia Arisó Marzo, Carla Rovira Obiols i Jennay Hernández Bovet. Eslava assegura que «tothom hi està en contra» i Díaz, que entrena al CAR, cita el seu entrenador Antonio Corgos, que va ser considerat el millor saltador de tots els temps a Espanya.

«És que estaríem parlant d’una altra disciplina completament diferent», afirma el president del club Jordi Roy. Per a l’exentrenadora de salts Maria Alba Martí, la proposta és un error. «És com si es plantegés en els salts d’alçada o en la perxa treure el llistó i mesurar el punt de vol més alt», afirma.

A World Athletics són conscients que qualsevol canvi que es plantegi en un esport amb tants anys d’existència com l’atletisme, generarà controvèrsia. I, de fet, el salt de llargada n’és una de les disciplines essencials. Forma part des de la primera edició dels Jocs Olímpics moderns de 1896 a Atenes, i se sap que també era un de les proves que es practicaven a l’antiga Grècia.

Amb tot, algun punt de dubte sorgeix quan s’apunta que «el resultat seria més just», com diu Elia Arisó que fa poc que s’ha incorporat als salts. «Guanyaria qui fes el salt més llarg», diu. «Tots saltaríem més», augura Rovira. Jan Díaz té un millor salt de 7,45 metres i no dubta que, amb la nova normativa, sense haver de precisar l’entrada a taula, «podria arribar als 7,70 m ben bé». Però, «tota la tècnica que es necessita i que es treballa per arribar a la taula, es perdria», insisteix Clemente. «Canviaria tota la cursa», afegeix Hernández.

La qüestió dels nuls podria ser un element a favor perquè «és frustrant, sí, quan t’eliminen perquè no aconsegueixes fer ni un salt vàlid. Els mesos d’entrenament, el viatge al campionat, queda en no res. És traumàtic, sí», reconeixen Díaz i Eslava, que més d’una vegada s’han preguntat «quin salt hauria fet de no ser un nul». «Però els nuls, formen part de la competició, com en les sortides de les proves de velocitat», apunta Mònica Clemente, perxista i actual entrenadora del grup de salts del Club Atlètic Manresa.

Ningú del grup afirma, com Tentoglou que sense la tècnica d’aproximació a taula el salt serà fàcil, però sí que entenen que «molts velocistes es passarien a la llargada» perquè sense «la tècnica de cursa que es requereix, la velocitat serà el factor determinant del salt», explica la directora tècnica de l’Avinent, Eulàlia Torrescassana.

En el debat, sorgeixen d’altres aspectes per oposar-s’hi com les dificultats per implantar la norma en les competicions menors o que els rècords actuals quedarien superats ràpidament. No obstant aquests factors, n’hi ha un darrer que apel·la a la incertesa en el resultat que és essencial en l’esport. «Sempre guanyaria el mateix», afirma Martí. Ara, la dificultat tècnica que requereix ajustar la petjada a taula i els nuls que es cometen, «igualen els saltadors», diu Clemente, i «obre la competicióal fet quee hi pugui haver sorpreses» afegeix Torrescassana.

El propòsit de World Athletics és introduir aquests canvis durant els pròxims anys amb l’objectiu de, si passen les proves en campionats menors però amb atletes de nivell alt, introduir-los a partir de 2026 en les grans competicions i amb la mirada posada en els jocs Olímpics de Los Angeles de 2028.

«Introduïm la tecnologia, volem fer canvis, però seguim enganxant els dorsals amb agulles imperdibles», va concloure Jesús España, exatleta de fons i comentarista de Teledeporte dels Campionats del Món de Pista Coberta de Glasgow. Un bon resum per explicar el debat entre tradició i modernitat a l’atletisme.