Va entrar en una residència i va desaparèixer 24 hores després: 12 anys buscant el senyor José

«Ens van dir que a casa no podia ser», arrenca l’Ana, la filla petita del José. «No era segur per a ell... Vam parlar amb els metges i amb l’assistenta social i vam decidir que el millor era que el meu pare ingressés en una residència». Es diu José Molina, però tots el coneixen com el ‘senyor José’. Jubilat, amant del camp, amb la vida tranquil·la, va dedicar la major part de la seva vida al servei públic d’autobusos de Barcelona. Les badades es van agreujar, el diagnòstic va arribar: demència senil.

«D’algun temps ençà, el meu pare tenia tendència a anar-se’n, a sortir», reviu la seva filla davant CAS OBERT, portal de successos i investigació de Prensa Ibérica. «Després d’una de les seves sortides, ens van recomanar la residència. Els últims deu anys el meu pare vivia amb mi, des que la meva mare va morir, però davant les seves fugides jo no ho podia controlar i l’única opció perquè no sortís era tenir-lo lligat si jo no era a casa... No el volia lligar. Perquè estigués protegit, perquè no es perdés... vam assumir que internar-ho era el millor». El José va ingressar al centre un dimecres. Dijous va desaparèixer. Fa dotze anys que l’Ana busca respostes. Buscant el seu pare. No arriben, no hi és.

«El 18 d’octubre del 2011, dimecres, a la una del migdia, vam traslladar el meu pare en ambulància a la residència». El centre: Llar Sant Jordi, a Gelida (Barcelona), en plena muntanya, envoltat de vegetació. «Només quedava una plaça i ens la van donar», recorda la dona. El primer mes abonarien 1.600 euros, després es transformaria en plaça pública. «Eren uns 20 minuts amb cotxe des de casa», a Sant Esteve Sesrovires, a prop de Martorell (Barcelona). «Era la més pròxima, per geolocalització, la millor».

«Aquell dimecres, després d’ingressar-lo, vam estar tota la tarda amb ell», afirma, revivint-ho, l’Ana, «i vam quedar a tornar-hi l’endemà per acabar la paperassa».

El José s’hi va instal·lar, aliè a tot. «Tenia 85 anys i un diagnòstic de demència senil. Amb el temps, el meu pare es va anar deteriorant i la seva obsessió era anar-se’n de casa. En la seva ment, ell creia que se n’anava a treballar, a recollir olives... No era conscient de la realitat». L’Ana, la seva filla, l’assistenta social i l’informe mèdic, van donar compte de les seves escapades a la directora del centre. Necessitava control. «Els vam posar molt èmfasi en això. Ens van dir que estaria molt bé».

«L’última vegada que vaig veure el meu pare va ser en un camí de pedra, a prop de la residència. Estava amb una noia que el portava a passejar»

Ana Molina, filla del José

Dijous, 19 d’octubre, l’Ana i el seu marit van tornar al centre. El José havia passat la nit bé. «L’última vegada que vaig veure el meu pare va ser en un camí de pedra, a prop de la residència. Estava amb una noia que el portava a passejar. Me’n vaig anar a parlar amb la directora i quan vaig acabar ja era l’hora de dinar, poc abans de les dues. Com que havia de tornar a la tarda, vaig pensar que era millor no molestar-lo. Vaig pensar: després estaré amb ell». No el va tornar a veure.

«EL TEU PARE SE N’HA ANAT, NO HI ÉS»

«A les cinc de la tarda, just quan estava sortint per tornar allà, em va trucar la directora. Em va dir que el meu pare se n’havia anat, que no hi era». Van transmetre certa tranquil·litat, malgrat el missatge. «Vaig pensar: bé, deu haver intentat anar-se’n, com feia últimament». L’Ana va penjar i va anar cap allà. «Quan vaig arribar ja hi eren els bombers, els mossos i l’estaven buscant. Pel que sembla, em van avisar a les cinc, però el meu pare va desaparèixer a les tres».

Home, 85 anys. Altura: 1,58, calb i una mica de cabell canós. Té demència senil. Vuit unitats dels Bombers juntament amb els Mossos d’Esquadra es van desplegar durant dies per la zona. «Aquesta residència és al mig d’un bosc. Van estar buscant per la muntanya, pel poble...». Res portava a ell.«No ho podia creure. Eren les tres de la tarda quan, presumptament, el meu pare surt i ningú l’havia vist...», explica la seva filla. Sense rastre. Sense pistes. «Van estar una setmana al terreny. Al final van donar per finalitzada la recerca i fins ara. No hi ha hagut res més».

LA PORTA OBERTA

Es van iniciar les indagacions. Quan, com, perquè. Alhora, se succeïen les batudes. «La policia va preguntar que si havia sortit algú a aquella hora. Es va saber que havia sortit la perruquera amb el seu cotxe, ningú més».

L’accés o sortida del centre, en aquell temps, funcionava sempre igual: «la porta era d’aquestes antigues amb timbre i un intèrfon, sense càmera. Prems i des de dins t’obren la porta. Dius: ‘Família de tal...’, ells ni et veuen ni tu els veus a ells. T’obren la porta i tu passes... Quan la perruquera va sortir del centre, imagino que el meu pare va aprofitar i va sortir al darrere».  

L’alerta, dedueix l’Ana per motius obvis, va saltar tard. «El meu pare caminava molt a poc a poc. No corria. Aquest camí de terra, al sortir, una persona normal el deu fer en uns deu minuts, el meu pare devia trigar més... I després arribes a una carretera que va al poble». Quan van sortir a buscar-lo, no hi havia rastre d’ell.

«Estic gairebé segura que al meu pare no el van vigilar bé», lamenta l’Ana. «Hi ha poc personal a la residència. Els grans, després de dinar, surten a un pati que no hi ha cap vigilància i els deixen sols. La cosa del meu pare era anar-se’n... Els en vam avisar, doncs se’n va anar».

SENDERISTES I BOLETAIRES

Ningú a la zona, visitada amb freqüència per senderistes i boletaires ha trobat mai res que porti al José. «Ni roba, ni rastre ni res». Els cartells, amb els quals van empaperar racons pròxims, tampoc han facilitat la seva localització.

«Recordo que vam posar-ne molts. Per allà passa la RENFE, vam col·locar per totes les estacions, per Barcelona, pel poble, pels pobles més pròxims....». Només una dona va contactar amb la policia, «va ser en aquella primera setmana. Deia que havia vist el meu pare o una persona que s’hi assemblava». Els mossos van anar a comprovar-ho. No era ell. «Va ser l’única trucada. No n’hem rebut més». 

La residència se’n va desvincular del tot, denuncia l’Ana: «la veritat és que en cap moment van ajudar. Ni es van oferir a res ni van preguntar com estava... Al cap d’un mes de desaparèixer em van trucar per dir-me que la plaça del meu pare seria ocupada, ja que no hi era ell. No m’han tornat a trucar. A hores d’ara, amb el temps que ha passat, no espero res ja».

Establert a Barcelona, malagueny d’origen, el José va viure pràcticament tota la seva vida a Catalunya. La seva afició era el camp. «Tenia una casa amb terreny, i la seva alegria més gran era el seu hort». La Linda, un gos coniller andalús, era la seva companya inseparable. «Vam portar la gosseta per veure si aconseguíem localitzar-lo. Es va posar nerviosa amb la seva olor, però no va anar més enllà de la seva habitació».

La recerca va acabar baixant en intensitat, però continua viva. «Cada sis mesos em truca una mossa, que és psicòloga. Em pregunta com em trobo, em parla de la investigació. No hi ha cap novetat, però continua oberta. Jo sé que el meu pare viu no està, però trobar-ne algun rastre em consolaria. Viu, sé que no el tindré...».

L’anomenaven senyor José. Sociable, molt estimat, conversador, el seu canvi va ser gradual. Primer van ser badades, canvis d’horaris, després van arribar les pèrdues, la desorientació. «I aquesta», lamenta Ana, «és la història... la trista història del meu pare», diu per tancar la seva filla. «El vam portar a la residència perquè no es perdés i al cap de 24 hores va desaparèixer».