«No dorms, no menges i no poses la calefacció, perquè no t’arriben els diners»

María del Carmen Goti, de 72 anys, va comprar un pis a Fene (Galícia) l’any 2004, però uns anys després es va quedar sense feina per un ERO a l’empresa on treballava i la seva economia va començar a trontollar. L’inici de l’espiral de deute que va viure va iniciar-se no podent pagar la hipoteca. Per fer front als pagaments, va anar demanant crèdits fins que va acumular un deute de fins a 137.000 euros. Goti, vídua i sense més lligams familiars a Galícia, va decidir anar a viure a Catalunya, al costat d’una filla que s‘hi havia traslladat. Va establir-se a Sant Salvador de Guardiola i un cop a Catalunya va decidir posar el seu cas en mans d’advocats (any 2017). Des de llavors fins a l’abril del 2023 va mantenir una lluita judicial. Finalment, la sentència judicial li estalvia pagar el deute. 

Per què va comprar el pis de Fene?

Jo vivia amb la meva filla a la meva casa familiar que es trobava a la vila de Barallobre, a Galícia. Ella anava a l’institut a Ferrol i el tenia molt lluny i sense opcions de transport públic. Per això vaig comprar el pis l’any 2004 i ens hi vam mudar.

De què treballava llavors?

En aquells moments estava en una subcontracta d’una empresa de manteniment de drassanes. El problema va venir quan va arribar la crisi del 2008. Van començar a haver-hi molts problemes en els negocis d’aquest sector i van obrir ERO a molts treballadors de l’empresa. En aquesta situació, no tenia forma d’arribar a final de mes, tenint en compte que havia de pagar 1.000 euros d’hipoteca cada mes.

Com va afrontar aquesta situació?

Vaig buscar-me altres feines, una d’entre setmana i una altra de caps de setmana, és a dir, no descansava. Tot i això, anava molt ofegada pels diners i no em va quedar altra opció que recórrer als crèdits bancaris. Primer vaig demanar-ne un, però com que la situació no millorava vaig sol·licitar-ne més. La publicitat que rebia de les entitats era contínua i tot plegat es va convertir en una bola que no es podia parar. Els bancs s’aprofiten de la necessitat de les persones.

Com se sentia en aquells moments?

Ho vaig viure amb molta angoixa. Arriba un moment en què ni dorms, ni menges i, ni tan sols, poses la calefacció, perquè no t’arriben els diners. Recordo que en aquella època tenia molta por, sobretot perquè no volia que la meva filla es veiés afectada en un problema en què m’hi havia ficat jo sola. De fet, quan vaig firmar l’escriptura de la compra de l’immoble, van incloure-hi la meva filla sense el meu consentiment. En aquells moments ella era menor i mai he volgut que hagués de fer front a deutes meus.

Ha explicat que va rebre amenaces dels bancs.

Les entitats que em van proporcionar els crèdits van impulsar un fort assetjament contra mi. El 2014 vaig començar a rebre trucades, en les quals em parlaven a crits i amb faltes de respecte. Fins i tot, van trucar a la meva filla, a la seva feina, al meu gendre, a familiars seus amb qui no tinc relació, a alguns veïns... Vaig haver de canviar-me el número de telèfon perquè era insuportable. Va ser un autèntic calvari.

Quan es va traslladar a Catalunya?

Sobre l’any 2007, la meva filla va marxar de Galícia i es va instal·lar a Sant Salvador de Guardiola. A ella, la vida li somreia aquí, i tant ella com el meu gendre m’animaven a que vingués. Jo soc vídua des del 1997 i la meva mare havia mort feia poc. Res em lligava al territori i vaig perdre l’interès en el pis de Fene. Vaig acabar venint a viure amb la filla i família.

Quan va decidir portar el teu cas a judici?

Al voltant del 2017 vaig veure la publicitat de Repara tu Deuda i vaig demanar cita. Els hi vaig presentar tota la meva documentació sense embuts i em van dir que no em preocupes, que deixes de pagar la hipoteca i que tot quedaria solucionat, perquè fins aquells llavors vaig seguir pagant-la cada mes, trampejant per aquí i per allà, però ho feia.

Per articular la defensa es va emparar en la Llei de la Segona Oportunitat.

Sí. Al judici vaig ser considerada com a ‘deutora de bona fe’, és a dir, que no era que no volgués pagar els diners que devia dels crèdits, sinó que no podia. El meu cas va ser un dels primers en aquesta matèria i els jutjats no tenien gaire noció d’aquesta llei. A més, el fet que jo visqués a Catalunya i la propietat estigués a Galícia també jugava en contra meva. El jutge, finalment, va constatar que no pagava els diners corresponents perquè m’era impossible i vaig quedar exempta de les obligacions que tenia amb els bancs.

Com se sent des que va sortir la sentència ferma l’abril de l’any passat?

Molt alliberada i, sobretot, molt tranquil·la perquè no li deixo cap problema a la meva filla. Ella està fent la seva vida sense haver d’assumir els meus errors. Em considero una persona molt assenyada i, si m’hi paro a pensar, no puc entendre com vaig poder arribar fins aquella situació. Quan t’hi trobes entres dins d’una espiral que t’absorbeix i et resulta impossible sortir. Llavors no podia dormir. Ara, en canvi, ho faig tranquil·la.

Subscriu-te per seguir llegint