L'hostal Mukti Bhawan o Casa de l'Alliberament, a la ciutat sagrada índia de Benarés, té una estricta política d'admissió: només hostes que hagin de morir en menys de dues setmanes.
És un dels llocs que s'escampen per la capital espiritual del país per acomodar durant els seus dies finals als milers de devots que volen exhalar aquí el seu últim sospir.
Es diu que un bany al riu Ganges renta els pecats i el fet de ser incinerat a les seves ribes allibera les ànimes de la reencarnació, però morir a la més sagrada de les localitats banyades per les seves aigües és un passaport directe a la salvació, reservat només per als més privilegiats.
En un carreró a poca distància a peu del riu, un petit jardí dóna pas a un edifici de façana color cirera, cornises grogues i finestres verdes. Tot just travessar la porta de la Casa de l'Alliberament, l'estètica amable de l'exterior mor a mans del gris que ho inunda tot.
Dotze austeres habitacions amb les parets escrostonades es disposen en dos passadissos al voltant d'un pati central, en el qual jeu, solitària, una vella cadira de rodes.
Onze portes obertes de bat a bat reflecteixen un aforament gairebé complet.
La temporada alta va quedar enrere amb la sufocant calor que al maig i juny dóna a molts ancians la seva última empenta cap a l'altre món, però la veritat és que l'hostal "està ple la major part del temps", va explicar a Efe la nora del gerent, Jyotsna Shukla.
Els provectes clients de l'hostal benèfic, als que cobren únicament les despeses d'electricitat, procedeixen majoritàriament del mateix estat d'Uttar Pradesh o del veí Bihar i en ocasions arriben fins i tot en ambulància.
"Moltes vegades estan massa sans, així que els hem de demanar que se'n vagin", ha detallat la dona de mitjana edat, que regenta la propietat amb la resta de la seva família.
Reconeix que treballar en un lloc així li resulta per moments "esgarrifós", especialment quan escolta plorar als familiars dels moribunds, però el seu ampli somriure explica com el temps l'ha ensenyat a prendre-s'ho amb humor.
Entre rialles, recorda el cas d'un home que, després d'esgotar el termini de dues setmanes, va tornar una segona vegada disposat a arribar a l'alliberament d'una vegada per totes. En preguntar si ho havia aconseguit, Shukla explota en una gran riallada i nega amb cara d'incredulitat: "va haver de tornar una tercera".
El moment exacte de la mort és sempre difícil d'anticipar, tot i que per a tots els que s'allotgen aquí sembla estar a dues passes.
Radhika Devi espera la seva viduïtat recolzada sobre un llit de fusta sense matalàs. El seu marit, de 65 anys i malalt terminal, ja ha deixat de menjar i s'alimenta únicament d'aigua i llet.
"Vam anar junts a l'hospital però els metges ens van dir que no hi havia esperança, així que vam venir aquí. Ell coneixia la importància d'aquest lloc", ha indicat a Efe la dona, embolicada en un colorit sari de flors, a l'habitació de la planta baixa que comparteix amb el seu marit.
Tots els clients han d'estar acompanyats d'almenys dos familiars en el moment del registre, si bé en alguns casos, com el de Devi, només un d'ells s'allotja a l'hotel i l'altre torna a la seva vida fins al dia del desenllaç, puntualitza a Efe el jove de 17 anys Gopal Chaubey.
Coneix fil per randa els secrets del Mukti Bhawan, ja que el seu avi és l'encarregat de cuidar el "temple" del lloc, un petit altar ple de brillants figures de déus i teles de colors situat en una cantonada de rajoles blanques al costat de la recepció .
"Hi ha una puja (rés) i tres aartis (ofrenes) al dia", va explicar Chaubey, a l'assegurar que l'edifici, fundat el 1958 per l'empresari Vishnu Hari Dalmia en memòria de la seva àvia, és un "lloc sagrat".
Les escales del riu
A la planta superior, Nutan Chaudhary, de 52 anys, és plenament conscient que el seu pare es troba en "els seus últims dies". L'ancià, extremadament menut, està malalt de càncer i jeu al seu llit de mort amb una tela blanca a tall de tapall com a única vestimenta.
Encara que no tots s'allotgen a la Casa de l'Alliberament, una dotzena de familiars i dos servents han viatjat des de Bihar per acompanyar-lo en la seva partença. "Anirem al Ganges i cremarem el seu cos", va precisar Chaudhary.
A les escales d'accés al riu, les pires funeràries cremen les 24 hores 365 dies a l'any per complir amb l'alta demanda, elevant una filera de fum al cel per cada ànima
