El 25 de juliol del 1909, avui fa just cent anys, es va fer la convocatòria de vaga general que va desencadenar en els fets coneguts com la Setmana Tràgica, tot i que no va ser seguida fins a l'endemà, d'una manera majoritària, en ciutats com Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, Mataró, Granollers i Sitges, la qual cosa demostra el malestar popular envers la mobilització de reservistes per a la guerra del Marroc.

A Manresa, però, els fets més importants de la Setmana Tràgica no van tenir lloc fins al 28 de juliol del 1909. Segons Gemma Rubí, historiadora manresana, el retard de la vaga a la ciutat va ser "pel divorci de consignes entre els republicans i els obrers". Mentre que els republicans, encapçalats per Maurici Fius i Palà, no van secundar la vaga, els obrers del tèxtil, el sector que aglutinava la major part de l'ocupació a la ciutat, estaven poc organitzats.

Malgrat tot, els obrers de la fàbrica Cortés Hermanos van ser els primers a secundar la vaga a la ciutat, el dia 28 de juliol, seguits pels tintorers. "Entre el dilluns 26 de juliol i el dimecres 28 de juliol del 1909, la vaga pacífica va derivar en aldarulls i a Manresa es van interrompre les comunicacions telegràfiques i telefòniques. El dilluns a la nit, per exemple, una cinquantena d'obrers es van reunir a la Plana de l'Om a l'expectativa del que passava. Esperaven un tren militar que havia d'anar cap a Barcelona amb la intenció d'impedir-ho, però al final no va passar res", explica la professora d'història contemporània de la UAB.

El dimarts 27 de juliol l'excitació social va anar en augment, i un dels obrers, Domingo Golet, va aconsellar els treballadors secundar la vaga, mentre les autoritats municipals van decidir expulsar els forasters i les persones desconegudes per evitar possibles alteracions de l'ordre públic, segons relata Rubí. Finalment, el dimecres 28 de juliol, els sabaters van deixar d'anar a la feina i van començar a unir-se a la vaga treballadors d'altres sectors. De fet, el mateix dia, el passeig de Pere III va viure una manifestació pacífica en protesta per la guerra del Marroc. Els manifestants el van recórrer tot cridant: "Visca la República!" i "Visca l'anarquia!".

A poc a poc, la ciutat es va capgirar i els revoltats van tallar les comunicacions. El 29 de juliol a les 8 del matí, es declara la vaga general a Manresa i s'aixequen les vies de l'estació del Nord de Manresa i del ferrocarril de Berga, al mateix temps que es destrueix una caseta de l'agulla amb una eina proporcionada pel guarda. Dues hores més tard, s'organitza una comissió que exigeix el tancament de tota mena d'establiments comercials. A les 3 de la tarda, es va obligar a desallotjar els cafès i els casinos, tant recreatius com polítics. Segons afirma Rubí, algunes fonts admeten "el to amenaçador" amb el qual es van dur a terme aquests desallotjaments. A les 4 de la tarda, es va fer una reunió entre les autoritats públiques i la societat civil per tal de desencallar la situació, però va acabar en un fracàs i, a partir d'aquí, els fets es van precipitar.

Una Manresa en flames

Si els fets de la Setmana Tràgica són coneguts pels múltiples incendis que van cremar esglésies i edificis religiosos, Manresa no en va ser una excepció. Primer de tot, però, es va incendiar els burots -indrets on es cobraven els impostos de consums, que gravaven els productes de necessitat bàsica, com la sal i la farina-, que hi havia situats a la carretera de Vic. Va ser a primera hora de la tarda del 29 de juliol, i els van seguir els burots situats al Pont Nou, el Pont Vell, els Quatre Camins, a la palanca de l'estació i el pont de Sant Francesc. També es va saquejar la caixa central de l'administració de consums, situada a la plaça de Sant Domènec.

Els revoltats no en van tenir prou i van passar a l'acció amb l'incendi d'edificis religiosos el dia 29 de juliol a la nit. Tot i que la Seu i la Cova es van salvar, malgrat els intents d'agressió d'aquests emblemàtics edificis, sí que es van cremar els convents i les esglésies de les Caputxines, de Sant Francesc i de Montserrat. Rubí destaca les pèrdues que això va suposar: "la crema de l'església de Sant Francesc de Paula va ser voraç i es va cremar la imatge de talla natural de sant Francesc de Paula, l'orgue i altres sants, mentre que la crema de l'església de Montserrat va comportar la pèrdua d'una imatge manresana de la Verge de Montserrat, que ja s'havia salvat de l'incendi del 1811, en el context de la guerra del Francès".

Tot plegat va ocórrer amb la complicitat d'una bona part de la societat civil manresana. "En l'incendi del convent de Sant Francesc, els bombers no hi van acudir fins a hores més tard i, quan ho van fer, van ser insultats pels vaguistes. Una bona part de la societat estava identificada amb la vaga, sobretot per la manera de mobilitzar els reservistes", diu Rubí. La complicitat social amb aquests fets també es va veure compensada per l'absència de les forces d'ordre públic a la ciutat després de l'embarcament el 18 de juliol del batalló de caçadors de Reus, que tenia la seu a la caserna del Carme i era format per més de 750 homes. Per això, aleshores, la ciutat només tenia per defensar-se dels aldarulls tres patrulles d'uns 25 homes de l'exèrcit i 13 guàrdies civils, a més a més d'altra gent del sometent. Tot i això, van aconseguir protegir l'ajuntament davant de l'intent d'assalt perpetrat pels revoltats el 29 de juliol a la nit, però no van poder evitar que aquests deixessin la ciutat a les fosques.

El dia 30 de juliol va ser una jornada "de rumors i alarmes", segons assegura la historiadora manresana. El fet més important va ser l'assassinat de l'alcalde de barri, Joaquim Cardona, en unes circumstàncies poc clares, al davant del teatre Conservatori. Cardona formava part del sometent que defensava la ciutat, com alguns veïns que es va decidir armar per tal de reforçar l'ordre públic. L'endemà, el 31 de juliol, Manresa va tornar amb més o menys èxit a la normalitat, ja que alguns obrers van tornar a la feina, van obrir de nou alguns comerços i es van fer una seixantena de detencions. La normalitat no va tornar del tot, però, fins a principi del mes d'agost del 1909, quan es van restablir les comunicacions telegràfiques i telefòniques.