El testimoni d'una afganesa que viu a Manresa: «Actualment, a l’Afganistan, ningú no vol ser una dona»

Abans de i després de. Abans dels talibans i després dels talibans. És com mesuren la seva vida les dones afganeses. Abans que els talibans agafessin de nou el poder, l’agost passat va fer dos anys, podien estudiar, treballar, sortir de casa, anar al parc, conduir. D’ençà que manen, han de viure tancades a casa i, si surten, han d’anar tapades de dalt a baix i, sobretot, acompanyades per un home. La seva missió a la vida és escombrar, tenir fills, cuinar...  

Zohal Fazeli, que viu a Manresa i que va arribar a Espanya fa dos anys, i Karima Shujazada, que viu a Barcelona, on va arribar des del Pakistan gràcies a Afghan Women on the Run, van explicar a un grup de dones participants en un taller organitzat per la Casa per la Solidaritat i la Pau Flors Sirera, dins el projecte Dones defensores de drets humans, què va representar per a elles haver de viure en un règim que considera les nenes «una categoria de segona», com expressava Fazeli, que va afirmar que, «actualment, a l’Afganistan, ningú no vol ser una dona» i va lamentar que «han caigut en l’oblit». 

Abans de la darrera arribada dels talibans al poder i d’haver de deixar el seu país, Fazeli, que és advocada, treballava en una organització internacional defensant els drets de les dones, especialment de les que viuen en camps de refugiats desplaçades al seu país. També va treballar en la reeducació dels homes per aconseguir un canvi en la seva mentalitat. El fonamentalisme, però, no li va venir de nou. Ja havia viscut l’anterior règim talibà (1996-2001). «No és fàcil oblidar-ho perquè ja no hi havia escola, ni educació, no tenia notícies de les meves companyes de classe i l’única manera d’aprendre era anar de manera furtiva a casa de la senyora Zahra i estudiar allà. Jugar, sortir i ser una ciutadana no estava fet per a mi ni per a les meves companyes, perquè jo era una nena, perquè per als talibans les nenes són una categoria de segona a la societat. Perquè el meu deure era netejar, cuinar, rentar i tenir fills».

Quan van perdre el poder i «la societat occidental va arribar a Afganistan», era una adolescent que, gràcies a les escoles clandestines, havia pogut aprendre a llegir i a escriure una mica. Va sortir de la presó en què s’havia convertit la seva vida, tancada a casa aprenent les feines de la llar. Podia passejar sense haver d’anar acompanyada pel seu germà, podia estudiar i planificar el seu futur.  

«No és un crim?»

Des de l’agost de fa dos anys, altre cop, lamentava, «milions de dones» entre les quals hi ha la seva germana petita, que mai no havia experimentat què és perdre la llibertat, «s’han de quedar a casa, no poden estudiar i no tenen dret a escollir. No és això com una esclavitud? On és la humanitat? És correcte empresonar la meitat de la societat a casa? No és un crim?», va clamar Fazeli, abans de rebre l’aplaudiment de les assistents.

Karima Shujazada, que és periodista, va admetre que li costa «parlar de drets» al seu país «perquè no hi ha cap». Per a una persona com ella, continuar allà i exercir de periodista, d’activista i anar a manifestacions, no només implicava posar en perill la seva vida; també la de la seva família. Va marxar a Iran i, d’allà, a Pakistan, on li van fer una entrevista a l’ambaixada d’Espanya per poder viatjar a aquest país com a refugiada. Va arribar fa més d’un any a Catalunya de la mà d’Afghan Women on the Run, que l’ha ajudat per poder cursar un màster de relacions internacionals a la universitat. El seu objectiu és clar: treballar pels drets de les dones.  

Queralt Puigoriol, voluntària d’Afghan Women on the Run, va explicar com treballen. Va animar les assistents a fer difusió de la seva feina per tal de trobar persones que hi col·laborin.  

El taller Dones defensores de drets humans, organitzat al Casal de les Escodines amb Afghan Women On The Run i l’Associació de Veïns de les Escodines, va incloure al començament un parell d’activitats on les participants van parlar de les dones que han tingut en la seva vida i que les han marcat especialment. Van guanyar les mares, les amigues i les àvies, però també van sortir les veïnes i tietes. També van reflexionar sobre els drets humans. Van arribar a la conclusió que «quan defenses un dret, els defenses tots». 

Subscriu-te per seguir llegint