"Soc conscient que tinc el bitxo, i el dia que es desperti correm-hi tots"

Extraordinàriament extravertit, rialler i vitalista, Joan Bertran Bertran presumeix de poble. Nascut a l’Atzeneta del Maestrat, a Castelló, encara en conserva l’accent tot i que ha viscut els darrers 40 anys a Artés. Anteriorment ho havia fet a Canàries, Madrid i durant uns anys a Terrassa. Va camí dels 72 anys. A finals del 2020 li van diagnosticar un càncer de pulmó amb metàstasi. Per tant, no es podia operar ni seguir el tractament curatiu habitual. Era, doncs, candidat a ser atès amb oncologia de precisió a Althaia que li ha permès seguir un tractament dirigit enfront mutacions concretes en el gen que provoca el càncer i que es donen en malaltia metastàtica. El tractament, una píndola cada dia, és per controlar la malaltia i allargar la supervivència, cosa impensable pocs anys enrere. «Si hem de viure aixina, viurem aixina», ha explicat a Regió7.

Casat, amb dos fills i tres néts, es dona el cas que el seu pare ja va morir d’un càncer de pulmó. Fumador «de tota la vida» fins fa pocs anys, i esportista també de tota la vida, comenta que ja abans de la pandèmia tenia molta tos. «Em vaig acabar tots els xarops que hi havia al globus terraqui», relata. «Un dia vaig sortir amb la bicicleta i no anava. Em cansava molt», recorda. Ja era en plena pandèmia. A finals del 2020 li van fer una placa, i «em va trucar la metgessa per dir-me que tenia una cosa que no li agradava. Em va derivar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Després de diverses proves es va confirmar el diagnòstic. Bertran sospita que ja devia fer molt temps que tenia el càncer.

Oncologia de precisió

A partir d’aquí i tenint en compte que no el podien operar ni seguir el tractament habitual, se li va aplicar l’oncologia de precisió. «Al cap d’uns dies em van dir que havia tingut sort i que m’havia de prendre una pastilla al dia". Res de quimio. "Endavant les atxes, jo faré el que vosaltres digueu, vaig contestar. I així estem».

Tot i així l’inici no va ser fàcil. Poc després de començar va agafar una pneumònia que el va fer ingressar a l’UCI de Sant Joan de Déu. El tractament es va interrompre davant la sospita que li hagués causat la malaltia. Però no, va ser una infecció. Va perdre, però, «17 o 18 quilos. No m’aguantava dret. No pensava amb el càncer ni amb res, sinó amb poder caminar. Al final vaig sortir de l’hospital pels meus propis medis».

Es pren la píndola cada dia i «faig via normal. Físicament em trobo bé i vaig escales amunt i escales avall». Al poble va amb bici. «Faig 30 o 40 quilòmetres i vaig a esmorzar, que és el que m’agrada». També va al gimnàs tots els dies i exerceix d’avi.

Al principi les revisions eren cada dos mesos. Ara, cada tres o quatre. «Les anàlisi, les plaques i el TAC surten bé, de moment». És conscient, però, «que tinc el bitxo, i el dia que es desperti correm-hi tots».

El seu caràcter vital l’ha ajudat, suposa. «No tinc por. Al que tinc por és a patir. Em fa pànic. És el primer que li vaig dir a la doctora. Que no volia patir. A partir d’aquí anar tirant si són tres anys, si en són set i en són dos.

Admet, però, que hi ha moments «que t’ensorres. Quan estàs sol a casa amb un llibre a les mans el tanques i penses, collons. Tens quatre pensaments estrans i tornes a obrir el llibre». S’emociona quan parla de les professionals de l’hospital de dia d’Oncologia, «on he vist molta gent que ara ja no veig, i això et toca la fibra».

De moment, però, la malaltia està sota control. «La pastilla deu funcionar», diu rient.