Mineria submarina: La nova amenaça

Els fons marins són una font de coneixement, però els investigadors no són els únics que es barallen per descendir milers de quilòmetres sota el nivell del mar. Empreses de tota mena porten anys treballant intensament per a convèncer les autoritats de les bondats de la mineria submarina. Afirmen que es podria convertir en un recurs clau per a lluitar contra el canvi climàtic, ja que les emissions de gasos contaminants derivades de la seva activitat serien pràcticament nul·les i el seu impacte en l’ésser humà, mínim. Aquests minerals són necessaris per a construir bateries de cotxes elèctrics o panells solars, així com alguns medicaments. En canvi, les organitzacions ecologistes s’esforcen per a conscienciar del mal que podria provocar en els ecosistemes marins.

Malgrat les diferències, si en alguna cosa s’ha arribat a un consens és a afirmar que encara falta molta informació per a prendre decisions encertades. «La mineria submarina pot destruir ecosistemes sencers abans que ens adonem que existeixen», resa un informe de la Fundació Heinrich Böll, molt vinculada al partit alemany Els Verds. Biòlegs i geòlegs treballen a contrarellotge per a suplir aquestes llacunes.

L’Autoritat Internacional dels Fons Marins, l’organisme que té les competències de legislar en aigües internacionals, porta anys preparant un codi que reguli aquesta pràctica. Després de moltes demores, i segons va anunciar el seu secretari general, Michael Lodge, esperen tenir-ho enllestit el 2025. Fins ara s’han emès unes 30 llicències d’exploració (la majoria, per a la Xina), però cap d’explotació.

«És molt probable que les explotacions comencin en aigües jurisdiccionals dels països. Ara mateix, Noruega està en una consulta pública sobre això. El mateix passa a les illes Cook o a Nauru. Tot indica que la mineria en les profunditats podria començar en un període relativament curt de temps, probablement aquesta mateixa dècada». És l’anàlisi que fa Francisco Javier González Sanz, expert en Geologia Aplicada als Recursos Marins i de Mitjans Extrems de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME-CSIC).

Avanços tecnològics

González afirma que s’han produït «grans avanços tecnològics per a explotar minerals» en les planes abissals (situades a uns 7.000 metres per sota de la superfície) i que ja s’han fet assajos en unes àrees petites, tant per a provar l’equipament tècnic com per a avaluar l’impacte sobre el medi.

Encara que no se sap amb detall fins a quin punt afectaria les espècies que viuen en aquestes zones, no hi ha dubte que aquesta activitat canviaria la forma de vida de les comunitats més antigues de les que es té constància. No en va, els fons marins figuren entre les últimes fronteres verges del planeta. Encara que cada vegada ho són menys. L’ONG Oceana afirma que, si arribessin les màquines mineres, les conseqüències serien catastròfiques, i enumera algun dels possibles escenaris: la destrucció d’ecosistemes, la proliferació de sediments que podrien asfixiar als organismes que es troben al voltant en un radi de quilòmetres, la generació de sorolls superiors a 120 decibels que generin estrès i interfereixin en la comunicació dels animals, l’augment de la toxicitat de l’aigua per les micropartícules de minerals que es quedarien en suspensió i els conflictes amb el sector pesquer. Però, si hi ha res clar, és que els seus efectes serien irreversibles.

Malgrat que encara queda molt camí per recórrer, el que sí que es coneix és el llistat de materials que dormen a les profunditats. «Es divideixen en tres grans grups: nòduls de manganès, crostes riques en cobalt i sulfurs hidrotermals polimetàl·lics. Entre aquests metalls es troben níquel, tel·luri, platí… Són elements imprescindibles per a la fabricació de cotxes elèctrics, bateries, panells solars o turbines eòliques per a aerogeneradors», subratlla González Sanz, que recorda que les indústries tecnològiques necessiten «moltíssima quantitat d’aquests metalls». «I aquests dipòsits que es troben en els fons marins tenen la característica de ser polimetàl·lics. És a dir, el seu contingut té percentatges anòmalament alts, són una reserva molt interessant». Per posar un exemple, d’acord amb dades difoses per l’Agència Internacional de l’Energia, la demanda de liti es va triplicar entre 2017 i 2022.

Això és, precisament, al que s’aferren les empreses mineres. En concret, l’àrea més cobejada és l’anomenada zona Clarion-Clipperton, entre Hawaii i Mèxic, una enorme extensió pròxima als cinc milions de quilòmetres quadrats (el doble del que ocupa l’Índia). S’estima que hi habiten més de 5.500 espècies diferents, de les que al voltant del 90% són desconegudes per als científics. De fet, només sis s’han localitzat en altres llocs del planeta.

Però l’impacte sobre les espècies no és l’única amenaça que preocupa la comunitat científica. Segons un informe de l’ONG Fauna & Flora International, «un dels impactes que més preocupa està relacionat amb les implicacions en el canvi climàtic per la reducció de la capacitat dels oceans per a reciclar el carboni». En la mateixa línia, Greenpeace recorda que els fons marins són un gegantesc rebost de carboni blau emmagatzemat en forma de biomassa i sediments. I té una funció vital per a frenar l’escalfament global: contrarestar les emissions de CO₂. «Les màquines que portarien al fons alliberarien aquest carboni», lamenten.

El paper d’Espanya

Espanya és un dels 20 països que s’han posicionat en contra d’aquesta activitat i que han demanat expressament que es prohibeixi. Ara bé, aquesta postura no està renyida amb el fet que el país podria ser clau en el cas que finalment s’aprovés. «Tenim una bona pedrera de drassanes on es fan vaixells per a l’explotació marina en tots els sentits, tant per a la preservació com per a una potencial explotació», afirma González Sanz, que en el seu moment va ser una part indispensable del projecte MINDeSEA, una iniciativa l’objectiu de la qual era mapejar els mars europeus per a descobrir el seu veritable potencial. Una de les seves conclusions principals és que hi ha dues àrees d’especial interès: la Macaronèsia (Canàries, les Açores, Cap Verd, Madeira i les Illes Salvatges) i l’entorn de l’Àrtic i marges de Noruega.

«No estem dient que on hem vist alguna cosa calgui obrir una mina. Simplement estem posant en alerta a les autoritats d’on hi ha un veritable potencial, d’on cal invertir més. També revelem en quines zones hi ha falta de dades», aclareix. Per a completar aquestes llacunes de coneixement, en el IGME-CSIC tenen actualment en marxa dues recerques més que han convertit a l’arxipèlag espanyol en un «laboratori viu d’experimentació i de coneixement geològic». «No només busquem conèixer els minerals, sinó com interaccionen la geologia i la biologia en els fons marins», conclou.