Jordi Wild i el català

El 8 de novembre passat vaig tenir la sort de poder escoltar la interessantíssima entrevista que la periodista Mariola Dinarés va fer al youtuber manresà Jordi Wild dins el seu programa Popap a Catalunya Ràdio. 

Jordi Wild és, segons digueren al programa, el creador català amb més seguidors –uns 18 milions – a les xarxes socials i, per tant, un dels més influents dins aquest món d’Internet. 

D’aquí que les seves opinions sobre l’ús del català a les xarxes, i més concretament sobre la impossibilitat de guanyar-se la vida amb aquesta llengua, resultaren d’allò més il·lustratives. 

Personalment, vaig trobar del tot lògic –encara que no m’agradi gens– que justifiqués la seva renúncia a utilitzar el català a les xarxes, perquè, segons digué, amb el castellà pot arribar a molts més milions de persones –només cal pensar en Hispanoamèrica– i, d’aquesta manera, assolir el cim, arribant «com més amunt millor», va precisar. 

Res a dir, ja que cadascú és lliure de fer allò que cregui més oportú per guanyar-se la vida tan bé com pugui. Ara bé, el que ja no em va agradar gens fou que, per tal de justificar-se a si mateix, hagués de recórrer a un argument, al meu entendre, tan absurd i fora de lloc com el de la (propera) mort del català en afirmar que «la globalització provocarà que les llengües minoritàries vagin cap a l’extinció» i que, per tant, «el català està en perill de mort». 

Una circumstància que considerà «una pena espectacular», però inevitable, perquè, lamentablement, «passarà», va emfatitzar. Home, i tant! I el castellà i l’anglès, tard o d’hora, també, encara que la seva mort, molt probablement, serà més tardana que la del català, això si abans algun boig de l’estil Putin no ens engega tots enlaire! 

 Del que es tracta, però, crec jo, davant d’una situació com aquesta, és de veure quina actitud hi adoptem. La «pragmàtica» i «claudicant» del senyor Jordi Wild? O bé, l’«esperançadora» i «inconformista» de tots aquells que lluitem perquè aquesta «mort del català» es demori com més anys millor?  

 Penso que si ens deixéssim dominar per aquest «pragmatisme», no tindríem ni literatura, ni cinema, ni música, ni teatre en català, perquè els escriptors, els cineastes, els músics i els dramaturgs s’hagueren dedicat tots a crear les seves obres en castellà, en lloc de «perdre» el temps adreçant-se a un públic potencial de «només» 10 milions de catalanoparlants. 

Per tant, doncs, adeu a Irene Solà, Carla Simón, Ginestà i Dagoll Dagom, i adeu, també, a les seves memorables i respectives Canto jo i la muntanya balla, Alcarràs, L’Eva i la Jana i Mar i Cel, perquè totes elles no haguessin vist mai la llum en català, amb la qual cosa la cultura catalana, pròpiament dita, no existiria i el món seria una mica més pobre que ara. 

 I, mentrestant, aquells qui renunciem a claudicar davant de «la mort anunciada» del català continuarem treballant perquè la seva arribada sigui el més llunyana possible i perquè el dia que arribi puguem deixar una profunda empremta del pas de la nostra llengua i de la nostra cultura per aquest món per a major glòria de tots aquells qui les van fer possibles al llarg dels segles. 

Subscriu-te per seguir llegint