L’hora dels masoquistes

Amb la incorporació de Vox ja són deu les candidatures anunciades a Manresa per a les eleccions municipals del 28 de maig. Deu candidatures equivalen a un mínim de 250 candidats, sense comptar els suplents. Aquest és el nombre de ciutadans que, en teoria, estan disposats a complicar-se la vida governant una institució a la que cada vegada se li exigeixen més coses sense que se li incrementin els recursos en consonància. El darrer exemple és l’embolic de la sequera: després d’anys i anys actuant molt per sota del necessari, ara el Govern de Catalunya es tapa les vergonyes amb l’anunci de sancions als ajuntaments, proposta repressiva que ha dut al fracàs de la cimera de partits i a la inevitable picabaralla per encolomar-se el fiasco. Als governants els costa resistir la temptació de fer veure que encaren problemes greus amb grans anuncis d’actuacions ràpidament transferides a administracions inferiors. El Govern central amplia la cartera de serveis socials, educatius i sanitaris, però són les comunitats autònomes les que els han d’aplicar sense que els millorin el finançament en proporció. La Generalitat es passa una dècada i mitja sense traduir en inversions suficients les lliçons de la sequera del 2008 –la prova és que ja hi tornem a ser– i quan sonen les alarmes es decreten obligacions a complir per les corporacions municipals. Com que així no es resol el problema, els imposen multes. Amb aquesta filosofia de la política, comuna a la Moncloa i a la plaça de Sant Jaume, proposar-se per governar un poble o una ciutat és un esport de risc, però hi ha gent que li va la marxa. De fet, menys d’una desena part dels 250 manresans tenen alguna possibilitat d’integrar el govern; la majoria saben que no seran ni regidors, i s’hi apunten per servir a un projecte nacional o perquè dissenyar futurs sempre engresca. Però els que compten amb governar tenen mèrit de ficar-s’hi quan des de dalt els cargolen més que no pas els ajuden.

Subscriu-te per seguir llegint