OPINIÓ | El dia que Nino Bravo no va cantar a Manresa, per Fidel Rodríguez

Situem-nos al 1973. Concretament als inicis de la primavera d’aquell any. En aquella època tan diferent a l’actual, dos joves de Manresa van ser testimonis d’una experiència que, per als que llavors també ho érem, ara ens sembla un fet històric. 

Tots dos estaven relacionats amb el món de la ràdio i de la música. Tots dos formaven part de Ràdio Manresa, l’emissora de la SER, i un d’ells ocupava la cabina de discjòquei de la discoteca Peter’s, tot i que també tenia un peu a la de l’Atangia. Tots dos van rebre l’encàrrec d’aconseguir una entrevista a un dels ídols del moment. I, per intentar-ho, van anar a una sala de festes de Bagà, on aquell 8 d’abril hi actuava Luis Manuel Ferri Llopis, a qui tothom ja coneixia com Nino Bravo. S’havia fet popular tres anys abans amb Te quiero, te quiero, i s’havia mantingut des de llavors en el punt àlgid amb cançons com Puerta del amor, Noelia, Un beso y una flor i Libre.  

Els dos enviats a Bagà que el 8 d’abril van entrevistar Nino Bravo eren Pedro Gómez (radiofonista i discjòquei) i José Cárcel. L’entrevista va tenir lloc en un ambient de tanta cordialitat que, al final, semblaven tres amics que s’haguessin retrobat. Aquella vetllada a Bagà va ser tan fructífera que Pedro Gómez i José Cárcel no només van tornar a Manresa amb l’objectiu de l’entrevista complert sinó també amb el compromís de Nino Bravo d’actuar a la discoteca Atangia tres setmanes després, el 29 d’abril del 1973. En aquell temps les coses encara es podien aconseguir així, i l’alegria amb què van tornar els dos enviats és fàcil d’imaginar.

Dissortadament, el matí del dilluns dia 16 d’aquell mes d’abril Nino Bravo moria a la carretera en un accident de cotxe al terme municipal de Villarrubio (Conca). Ràdio Manresa va emetre l’última entrevista de la seva vida, però aquella actuació que havia de tenir lloc uns dies després a la discoteca Atangia ja no va poder ser. La il·lusió de poder-lo tenir entre nosaltres va durar ben poc i Nino Bravo va morir sense haver actuat mai a Manresa.

Ens queda la seva veu, el seu estil i la seva classe, que perduren com la llum de la seva estrella en el firmament.

Així m’ho van explicar a mi i així us ho he volgut explicar, just avui que fa 50 anys que ens va deixar.