Deixem de dir ‘joder’?

Recordo que quan, sent jovenet, vaig descobrir que, parlant eusquera, els bascos diuen ‘joder’ constantment exactament igual que els espanyols, vaig pensar que això delata l’extrema fragilitat de la seva llengua. Si els bascos no tenen una paraulota pròpia per a aquesta funció és que no tenen una llengua realment completa, vaig pensar. Els renecs són el nervi de la llengua, collons. I em vaig reconfortar pensant que nosaltres tenim (ehem, teníem) una varietat esplèndida de recursos per a aquest ús. Això pensava jo els anys vuitanta, quan ni em passava pel cap que, de cop i volta, als noranta, tots ens posaríem a dir ‘joder’ d’un dia per l’altre. Efectivament, ho vàrem fer molt ràpid, sense ser-ne conscients. No sabíem que una paraula així és com la cocaïna: es comença a esnifar per riure, només els caps de setmana, i quan te n’adones t’has convertit en un ionqui i ja no te la pots treure de sobre. I si només fos això, encara rai. El fet és que la llengua se’ns mor als dits, redeu. I hauríem de fer-hi alguna cosa. Comencem pel ‘joder’? Va, ni que haguem de recórrer a expressions dels avis, os pedrer, o de les iaies, punyeta, o dels valencians, fotre. O tornar al que dèiem abans, hòstia. Comencem? Ens traiem el cony de ‘joder’ de sobre? Provem-ho? Va?