L’extrema dreta a Catalunya

El Front Nacional és Vox en català. Aquesta frase l’hem fet servir sovint quan algú ens demana què és el FNC. Aquesta afirmació és una reducció de la realitat i com a tal no és del tot certa. El FNC és un partit d’extrema dreta, pels seus postulats xenòfobs i també pel seu supremacisme gens dissimulat, així ho indiquen, per tant, representa els mateixos postulats polítics de Vox, potser no tots, entre altres coses perquè encara no ha desenvolupat la seva doctrina, però en l’aspecte nuclear són coincidents.

En el fons tampoc ens ha d’estranyar, atès que si arreu tenen grups que defensen aquests pensaments, a Catalunya no té per què ser l’excepció. Que tinguem persones d’extrema dreta que visquin en català és un fet de l’època que ens ha tocat viure, és possible erradicar-ho? Diria que cada cop és i serà més difícil, perquè cada vegada la nostra societat és més binària, blanc-negre, sí o no, etc. el que fa menys habitual la política des de la negociació i el pacte, i cada cop més estem davant d’una política dels sentiments molt més primària. Era qüestió de temps que aparegués algun espavilat per ocupar aquest espai. Orriols a Ripoll, com abans Anglada a Vic en són dos exemples.

A Manresa Sergi Perramon ha sabut aprofitar que una part dels nacionalistes, desencisats dels líders del procés, estaven «en espera de destí» per fer-los seus amb el discurs de violència al carrer. Se’ns presentava una Manresa que semblava el Bronx novaiorquès i que aquells que conviuen amb problemes de convivència i, també per què no dir-ho, de delinqüència se l’han creguda i li han fet confiança per erradicar-ho.

Així doncs, què els diferencia de Vox? Vox té un discurs molt més polièdric, que ha après de les organitzacions germanes d’arreu d’Europa, i que els ha dut a competir amb els representants de la socialdemocràcia als barris populars. Vox i l’extrema dreta europea, i arreu del món occidental, han sabut veure el malestar creat en les classes populars vers els «nous» drets. Drets que la majoria de nosaltres els tenim interioritzats, però hi ha una part de la societat a qui costa assumir-los. La llibertat sexual n’és un exemple clar, certes formes de pensament no l’entenen i no cal dir els de formació musulmana. La tauromàquia o la caça xoquen directament amb els drets dels animals. Només una dada, la Federació de Caça té 33.000 llicències a Catalunya, és el quart esport més practicat del país. L’acollida d’immigrants és un altre dret que és qüestionat, és un fet que el més antiimmigració és el penúltim immigrant, i així podríem anar dient fins a arribar a l’última llei, la de desenvolupament dels drets dels transsexuals que ha portat fins a la divisió del moviment feminista.

Quan en Bacardit de Junts, en analitzar els resultats electorals, deia que els vots de la FNC eren vots «seus» no anava errat del tot, però per ser més correcte hauria d’haver dit que eren vots que en el passat havien votat Junts. Ara faltarà veure com evoluciona l’extrema-dreta de parla catalana.