Confiança i poder

Per seguir vivint, uns més, altres menys, tots tibem de confiança, que és la condició bàsica de la sensació de viure amb seguretats. Com més amenaçades es troben les bases materials de la nostra vida, més volàtil és la confiança. Si tenim una vida en la qual sobreviure és la principal tasca diària, és probable que no ens quedi gaire temps ni ganes per a la filosofia ni per buscar respostes als misteris de l’existència en aquest costat de l’eternitat, i vivim tibant de confiança.

En les diverses etapes del cicle vital, les confiances canvien de referents. Fora de les seguretats de la família, hom diposita la confiança principalment en la societat i en els que la governen, per tenir feina i recursos per anar fent, donat que són els que ens ho han de garantir a base de lleis i de polítiques.

La confiança en els que aspiren a governar, els polítics, no ha estat mai plena. Annah Harend, al llibre La condició humana, ja va escriure quan jo tenia un any: «Els límits de la llei mai són salvaguardes confiables contra l’acció dins del cos polític». Però ja fa masses dècades, des que vam sortir de la gran foscor de la dictadura, que ens han predicat que hem de confiar en els que governen, que ells són els que poden exercir el poder amb la nostra delegació dipositada en una papereta.

Cada dia que passa hi ha més persones que no tenen el necessari per viure i que no viuen dignament perquè els drets que fa uns anys es consideraven inalienables, cada cop són menys drets. I el que és inaudit, cada cop és més fàcil sentir líders polítics que, sense pudor ni rubor, anuncien que hi ha persones que no els mereixen. I, paradoxalment, les dades també ens diuen que augmenten els empobrits que confien precisament en aquests líders. Com també creix el nombre dels que no creuen en aquesta delegació de confiança en el poder.

Annah Harendt no subscriuria aquesta deixadesa de la responsabilitat política. Ella entenia el poder com l’exercici de la solidaritat activa. «El poder només és realitat on la paraula i l’acte no s’han separat, on les paraules no són buides i els actes no són brutals i els actes no es fan servir per violar i destruir sinó per establir relacions i crear noves realitats». El poder es troba en la resistència passiva, una idea irònica perquè és una de les més actives i eficaces formes d’acció.

Si volem aspirar a un futur esperançat ambientalment habitable i socialment més just, haurem de confiar menys a dipositar la confiança en els de paraula fàcil i promeses efímeres, i recuperar la confiança en la solidaritat i en la creació de comunitat. L’esperança no és una actitud passiva ingènua, que es desentengui del dolor del present. L’esperança, la confiança, creixen en l’exercici del nostre compromís col·lectiu real i actual per la justícia.