Les vacances de Vini Luther King

No fa ni un mes i mig assistíem esmaperduts a l’adveniment del nou Martin Luther King vestit de jugador del Madrid. Vinícius, extrem de camiseta blanca i de pell negra, tan conegut pel seu virtuosisme innegable amb la pilota als peus com per la seva falta d’intel·ligència emocional al camp, era insultat per la gentussa de sempre, que n’hi ha a tots els camps, i en quantitats industrials, a València. Li van dir mico i ell va obligar a aturar el partit i a fer detenir els impresentables que l’havien atacat. A partir d’aquí, tempesta mediàtica.

Tota la cohort cavernària va saltar en defensa del jugador i el va elevar als altars de la defensa de la noble causa antiracista. Mestalla havia de ser tancat [de fet, ja ho van fer amb un fons al cap d’una setmana] i el món feia gestos, de genolls a terra, de tuits a les xarxes, per demostrar que tots som Vinícius. Ell mateix era acollit per Florentino Pérez com un fill a la llotja, al costat dels que tallen el bacallà, i el seu regnat no tindrà fi. Ho repeteixo, de tot això, sis setmanes.

Com a imatge de tan noble lluita, com a icona mundial, s’entén que cal entregar-se en cos i ànima a netejar el mal de la capa de la terra. Però no. Vinícius havia de declarar la setmana passada contra els seus agressors verbals i va dir a la jutgessa que no podia perquè era de vacances a Miami, posant-se unes rastes que semblen porres, de les de xurros i porres madrilenys, i fent-se fotos acabant de buidar una botiga de Nike. Que si de tot allò, si de cas, quan a ell li vagi bé, que ara tenia un tema i no podia. I la jutgessa, no fos cas, el va deixar. No proveu de fer-ho a les vostres cases en cas que us citin. Si no sou rics i poderosos, és clar.