Una nit electoral...

Era una nit electoral com la d’avui i vaig decidir fer-ho. Ho explico ara perquè el delicte ja ha prescrit tot i que els protagonistes estiguin més de moda que mai. Jo aleshores era jove i molt agosarat. Ara segueixo sent... agosarat. Aquella nit, als del PP els havia anat bé la cosa electoral i vaig decidir anar a veure’ls com ho celebraven. Tenien la seva seu al 3r pis del carrer de Jaume I de Manresa i jo a baix, del carrer estant mirant al seu balcó, em vaig envalentir. Algú dels que anava amb mi aquella nit em va dir: Garcia, a veure si tens daixonsis de pujar amb els del PP! I jo, que soc de fàcil motivar, que què dius, que no faré què? Aguanta’m el cubata! I jo que enfilo a peu els tres pisos i que truco al timbre, i quan s’obre la porta –crec que no esperaven ningú més– em troben a mi, mig amb cara de visita i mig amb cara de dir-los, ei! Que la nit està anant bé, oi! I vaig alçar mig les mans dient, brutal! Quina nit, oi?, i com que ells ja anaven contents, en un no res ja em tens a dins, amb ells que just en aquells moments obrien cava per amenitzar un petit discurs que no em vaig perdre i un petit brindis que vaig intentar evitar. Em vaig agafar 3 o 4 canapès, que encara no havia sopat. La cosa era molt familiar, tot s’ha de dir, jo els reconeixia gairebé tots i no en coneixia cap realment. La nit els era favorable i estaven distesos i xerraven de la victòria i de la vida, però sense grans escarafalls, que això els del PP no en fan mai massa, si no és que siguis Dolors Montserrat. Es miraven entre ells i vaig notar que alguns em miraven a mi volent dir, sense dir-ho, i aquest qui és? Jo aleshores ja escrivia al diari i potser els sonava la cara d’alguna cosa i... De vegades saps quan és l’hora de marxar. Jo vaig encarrilar un petit discurs de la nit, és guai i se us veu contents, i me n’alegro, tot i que em sembla que no us he votat i que res, que ja ens veurem un altre dia en millors circumstàncies per a mi. I vaig enfilar la porta una mica a la francesa i a la sueca i vaig baixar. A baix m’esperaven els amics. Què has fet? De veritat t’has ficat dins? I, en comptes d’explicar-me, els vaig regalar uns quants adhesius del PP i de la campanya i un parell de minicanapès que vaig presentar com a prova irrefutable de la infiltració. Ara que tant de moda estan les infiltracions. Res, si aquesta nit els cau al damunt... sempre poden infiltrar-se allà on més ràbia els faci. Això sí, servidor, si li demanen de treure el nas a una festa extrema sàpiguen que he apujat el preu per fer-ho. Em dec haver fet gran. I el meu fetge ja no ho aguanta tot. Aviat sabrem si la nit d’avui acaba en blanc i negre.